Semifinals

Anava a escriure alguna cosa sobre els partits del cap de setmana passat, però resulta que el Mario Ornat ja ho ha fet i a més molt bé.

O sigui que millor us estalvio la feina i us dic que Nova Zelanda va guanyar els Springboks sense patir massa però havent de suar de valent, i Austràlia va superar clarament els Pumas. En els articles també hi trobareu els resums dels partits.

O sigui que divendres al vespre Sudàfrica i Argentina lluitaran per una medalla de bronze que significa més pels americans que pels africans però que a qualsevol dels dos els estarà bé. Favorita, Sudàfrica.

I dissabte a la tarda els sorprenentment renascuts Wallabies provaran de donar la campanada davant dels All Blacks. Favorita, Nova Zelanda.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

El sud mana

Han estat uns quarts de final apassionants. Més emoció que bon rugbi, però un espectacle sensacional. El mundial s’ha quedat sense representants europeus a les semifinals; primer cop que passa.

Sudàfrica, 23 – Gal·les, 19

A la primera part els galesos van manar i es van avançar al marcador. Amb convicció però sense poder obrir el joc i per tant sense ensenyar si encara conserven aquella creativitat que els ha fet llegendaris. Això si, aguantant molt bé contra la primera i la segona línia dels Springboks, en teoria molt superiors.

En canvi els segons quaranta minuts van ser pràcticament un monòleg sudafricà. Gràcies als cops de càstig transformats per Biggar, Gal·les va poder mantenir l’avantatge, però a manca de cinc minuts i gràcies a un offload sensacional de Vermeulen (i què serà una de les jugades destacades del torneig) els bokke van aconseguir el seu únic assaig, que els va posar per endavant ja de manera definitiva.

Tots dos equips van exhibir un rugbi contundent però poc brillant. A Sudàfrica li ha valgut per arribar al quadre d’honor, però m’imagino que a Cardiff algú es començarà a plantejar si Warren Gatland és l’home adient per a gestionar tant de talent com tenen, després de quatre anys de només ensenyar-lo molt de tant en tant. Tenien baixes molt serioses, però el joc pla i l’eliminació no em semblen conseqüència només de la baixa de Rhys i Halfpenny.

Nova Zelanda, 62 – França, 13

Agincourt, Pavia, Berézina… i el que va passar dissabte. En aquest cas ja sabiem abans de començar el partit que Philip Saint André deixarà a l’acabar el Mundial de dirigir els galls. I sabiem que les darreres quatre temporades han estat molt decebedores. Però recordant els dos cops que França havia eliminat els All Blacks hom esperava un partit disputat.

Però només ho va ser durant vint minuts. Quan Michalak es va lesionar tothom va entendre que més que sort als bleus els calia un miracle. Però els de negre van començar a aconseguir assajos (en van assolir nou!) i van esclafar França tot demostrant que la fase de grups la van fer al tran tran.

Els All Blacks continuen sent els grans favorits. Els francesos han de decidir a què volen jugar, però veient els jugadors que tenen i com juguen la majoria d’equips del Top14, poques perspectives de millora els veig.

Irlanda, 20 – Argentina, 43

A priori era el partit més equilibrat, i durant la meitat central del partit ho ha estat. Però Argentina ha sortit al camp amb la determinació d’aprofitar les baixes irlandeses i l’ambició de decidir el partit de seguida. Als vint minuts ja manava amb un 20-3 que recordava la pallissa rebuda pels francesos.

Però els suplents dels cracks irlandesos no s’han ensorrat i han començat a retallar punts fins a assolir dos tries i posar-se a només tres punts. I aleshores ha arribat la jugada que ha tombat el vent: un penalty que hagués donat l’empat però que Madigan no ha pogut transformar. La fe verda ha trontollat i els Pumas han vist la llum.

Els minuts finals, amb els irlandesos esgotats físicament i psicològicament per l’esforç encara no recompensat amb la remuntada, han vist dos tries més de l’equip austral, que repeteix l’èxit del 2.007. Irlanda ha jugat bé, però les forces no li han donat per a més. Argentina somnia amb els peus a terra.

Austràlia, 35 – Escòcia, 34

Tothom donava per classificada Austràlia després de veure les seves grans actuacions al grup de la mort. I més veient la defensa caledònia davant Samoa. Però a manca d’un minut eren els escocesos els que guanyaven. Aleshores, un penalty diuen que incorrectament senyalat ha donat una victòria tant esperada com sorprenent als Wallabies. Afegiu-li una exclusió també molt rigurosa i ja tindrieu benzina pels forofos del futbol. Això és rugbi i aquí no toca.

Austràlia ha desplegat un joc d’atac espectacular. La davantera ha fet estralls amb la defensa escocesa, i quan els aussies han pogut jugar en obert ho han fet amb criteri i encert. Fan pinta de necessitar menys sort que els Pumas per a derrotar els All Blacks. El seu apertura Foley ha passat per un mal moment al fallar tres xuts a pals seguits, però ha demostrat caràcter i ha canviat la ratxa negativa per una altra d’encerts que li ha atorgat la victòria al seu equip.

Escòcia ha ensenyat moltíssim atreviment i coratge. En atac ho intenten però necessiten que el rival falli; encara els falta acoblar millor una línia molt ràpida però que no sap trobar forats prou bé. En defensa han patit molt contra l’atac organitzat de la davantera australiana, però la seva melé i el seu maul s’han menjat amb patates les fins ara admiradíssimes fases estàtiques aussies.

El cap de setmana vinent feu el que vulgueu, però jo no em perdria les semifinals.

Salut i sort,
Ivan.

Debacle anglesa

Anglaterra ha quedat eliminada del mundial de rugbi que organitza, i no podrà disputar els quarts de final. Com s’explica aquesta decepció en una teòrica candidata al triomf final?

Gairebé totes les crítiques cauen sobre el director tècnic anglès Stuart Lancaster, qui durant els darrers quatre anys ha seleccionat jugadors i dissenyat el pla de joc. Javier Señaris apunta a haver apostat únicament pel tradicional joc de davantera. Ramón Trecet, amb el seu característic estil mesiànic, hi està d’acord i afegeix temes de lideratge i gestió esportiva. Rodrigo Contreras opina que la por a perdre i les decisions tàctiques durant el partit contra Gal·les també van ser importants.  En Fermín de la Calle treu el tema de la inexperiència de l’equip i la gestió del grup. I si esteu interessats de debó i busqueu a la premsa anglesa (recomano els articulistes de The Guardian i The Telegraph) llegireu totes les formes com li poden caure bufetades a un entrenador aristòcrata.

La meva opinió d’aficionat que en sap més aviat poc? Realment, és que no hi havia raó per a considerar Anglaterra favorita a res.

Dir això sembla molt dur. Estem parlant de la federació amb més llicències i més recursos econòmics del món; de la única de l’hemisferi nord que ha guanyat un mundial; i que té jugadors per a muntar no un sinó tres quinzes (XV) de nivell mundial capaç d’enfrontar-se amb qui sigui. Aquest darrer factor la convertia en resistent a les lesions inesperades, quelcom molt a tenir en compte en un torneig físicament infernal.

Però, aquest sensacional planter només ha pogut guanyar un cop (2011) el Sis Nacions en els darrers dotze anys. En els darrers anys sempre ha patit si més no un partit decebedor en el que ha desaparegut del camp, ja sigui una primera part al Stade de France (2014) o durant els vuitanta minuts en que els dragons se la van crospir a Cardiff el 2013. En el torneig d’aquest any van perdre a Dublín sense tenir cap possibilitat real de guanyar el partit. I si, en un darrer partit èpic li van fotre 55 punts a França… que els en va marcar 35.

Les expectatives angleses venien per tres dades: ser amfitrions, haver guanyat fa tres anys els All Blacks i el fet que, en els darrers quatre Sis Nacions es quedaven a punt de guanyar el torneig. Després d’haver comés un error fatal, jugaven algun partit memorable on es quedaven amb la sensació de poder fer molt més. L’equip madurarà i en un torneig llarg un error concret no penalitzarà tant, creien.

I més quan tres dels puntals de Gal·les es van lesionar la setmana abans del Mundial. Perquè aquesta és una altra: Anglaterra ha tingut la mala sort de ser en el grup de la mort de tots els mundials que hi ha hagut fins ara: Anglaterra, Austràlia, Gal·les, Fiji i Uruguai. Els sudamericans són amateurs, però la resta són equips del Top 10 mundial. Austràlia i Gal·les van mantenir la boca tancada i van apretar les dents.

I sabent amb quines bèsties s’havia de jugar l’accés als quarts de final Stuart Lancaster va decidir anar només a joc de davantera, seleccionar jugadors molt disciplinats, i oblidar-se del talent en el joc a la mà. L’aposta era molt forta.

El pitjor de tot és la manera en que Anglaterra ha jugat, la manera de perdre. Tothom va entendre el bloqueig mental, la por a perdre que van patir els de la Rosa davant Fiji. Però Gal·les els va remuntar en el darrer quart d’hora, on la major quantitat de recursos humans anglesos i el cansament dels dragons havien de jugar a favor d’Anglaterra. I enfront Austràlia el desastre va ser total. A mesura que passava el temps els aussies anaven guanyant no només rucks i laterals sinó també les melés de manera incontestable. Anglaterra ho havia fiat tot a la davantera, i la davantera es va esfonsar. I els backs, ni són desequilibrants, ni tenen permís per provar-ho.

La segona caiguda de la Casa de Lancaster afegeix tristor a l’esport d’equip tradicionalment anglès: també el futbol i el cricket van caure a la fase prèvia dels darrers mundials. L’Imperi ja no és el que era.

Mentre duri, aquí teniu el partit sencer. Paga la pena, encara que no sigueu massa aficionats al rugbi. Dubto que pugueu trobar algun altre espectacle esportiu amb la mateixa excel·lència en força, velocitat, tècnica, i nivell tàctic.

Salut i sort,
Ivan.

França, 20 – Nova Zelanda, 18

El rugbi és un esport on acostuma a guanyar el millor equip. Hi ha sorpreses de tant en tant, però acostumen a ser de la mena peix petit fa un partidàs i es menja amb patates el peix gran. Dissabte, però, va donar-se una sorpresa futbolística: Nova Zelanda va jugar primorosament bé, però no va rematar la feina; França va demostrar totes les seves mancances, però va fer dos punts més que els All Blacks.

I això que el partit no podia començar millor pels novazelandesos, que es van posar per davant amb un clar 13-0 i durant déu minuts van ballar el XV del gall. Però, durant la resta del partit el legendari quinze kiwi va tenir una actitud molt ràcana, massa prudent, i no va desplegar el seu famós joc a la mà amb el que ha arrassat tots els rivals de la primera fase i va enlluernar en el passat TriNations.

França mai no es dóna per vençuda i menys quan no té altra sortida que atacar a la desesperada. Els encertats canvis del sel·leccionador francès van introduir cames fresques al seu XV i les bleus van aconseguir primer empatar i després capgirar el marcador.

Al començament de la segona part, l’expulsió durant 10 minuts de Luke McAlister va ser la palanca de la remuntada. Va tallar el ritme als All Blacks, que nogensmenys es van passar vuit dels 10 minuts que eren en inferioritat a la zona de vint-i-dos francesa. Però els jugadors acabats d’entrar van enllaçar un contraatac a velocitat diabòlica i el partit va haver de tornar a començar, empatat a 13.

Avui tothom parla (un cop acabat el partit) de si el canvi tàctic o els jugadors de refresc van ser factors decisius que van capgirar el partit. Bestieses. El gall va tenir la sort de cara i la por al fracàs en el Mundial que ells organitzen els va impulsar i els va donar l’encert a l’hora de contraatacar.

En tot moment els All Blacks van dominar totes les fases estàtiques, la seva davantera va ser una piconadora brutal (van avançar dos cops la zona de 22 francesa sencera) i els seus tres quarts van jugar un partit molt sòlid … i massa poc imaginatiu. Fins el darrer segon vaig creure possible la remuntada, però les dues ocasions claríssimes que van tenir els All Blacks es van frustrar per imprecisions en la darrera passada.

A més, es van lesionar successivament el mig d’apertura Dan Carter i el seu substitut Nick Evans. Tot i així els All Blacks van acabar el partit amb el 70% de possessió, i prop d’un 75% de domini territorial. Això no ho tenia pensat el modest Bernard Laporte, preparador francès i Ministre d’Esports in pectore.

Al final França es va trobar un triomf tant inesperat com el del seu arxirrival Anglaterra, que a la tarda havia tornat a aturar Austràlia en el seu camí cap el tricampeonat (12-10), armada exclusivament amb les conversions de Johnny Wilkinson.

Per cert, que gràcies a aquest partit Wilkinson ha ultrapassat Gavin Hastings, un dels meus ídols de l’adolescència, com a màxim anotador en la història de la Copa del Món.

L’Hemisferi Nord tindrà així un representant a la gran final del campeonat, però cap dels dos sembla prou bo com per a mereixer la corona, i no en parlem ja d’aturar els Springboks. Si no es dóna l’enèssima sorpresa, és clar.

Salut i sort,