Ahir va acabar l’edició 2.010 del Sis Nacions, el torneig més antic entre equips nacionals, i durant molts anys màxim exponent del rugbi.

Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.