Domodossola

Domodossola

Domodossola és un poblet, petit i turístic, a la vora italiana dels Alps.

L’última cosa que hom s’espera d’un poblet enmig de les muntanyes és que et recordi Barcelona, però això és exactament el que em va passar de seguida vaig sortir de l’estació de tren. El carrer que et condueix cap al centre del poble és una avinguda plena d’arbres i botigues, bullint d’activitat i amb edificis de mitjana alçada, però coronats per teulades enlloc de terrats. Qui hagi viscut a Sants o Les Corts sap del que parlo. Els anuncis, això si, enlloc d’Estrella venen Campari.

Domodossola és un petit centre històric envoltat d’un poble amb un eixample quadriculat que s’estén pel centre de la vall. L’ajuntament el promociona com Il burgo della cultura i en el centre històric és difícil no fixar-se en el munt d’anuncis de concerts i exposicions que ara que comença l’estiu es proposen als locals i als turistes que vénen a descansar o a emprar les rutes de muntanya al voltant de Domodossola. I en les diferents entrades al centre hi ha senyals que anuncien free wi-fi.

Pels suïssos, un dels principals atractius turístics de Domodossola és el seu mercat. Dissabte fins a les quatre de la tarda tot el centre és ocupat pel mercadillo més gran que he vist mai, amb tot de parades venent roba, pelleteria, andròmines, joguines, estris de cuina, i tot el menjar que es pot trobar a plaça, especialment formatges i embotits típics de la regió. Al davant de l’estació hi ha també vàries paradetes de licors de Liguria, productes de la Toscana i altres viandes típiques de contrades italianes allunyades de Domodossola. L’estació és el punt d’entrada dels turistes suïssos i els tòpics ja sabeu que els carrega el diable.

A dues hores en tren de Berna i envoltats de muntanyes, l’ambient d’un diumenge al matí és mediterrani. El poble es desperta tard i poc a poc, i a les 10 del matí som molts pocs els que passegem o entrem a alguna de les esglèsies. Les terrasses tenen un aire idèntic al d’Almeria, Girona, Marsella o Tuníssia, o fins i tot de Freiburg, a vint minuts conduint des de la capital helvètica. Però completament diferent de les terrasses que ara que hi ha bon temps a Berna són plenes entre les nou del matí i les vuit del vespre. O les terrasses de Münich o Praga, també ben acollidores. El posat de la gent, o alguna altra cosa que no sé definir, però, no és el mateix.

I quan demanes begudes (aquí el típic és l’Aperol amb soda) els del bar et conviden a la teca. Més quantitat que la tapa andalusa, suficient per obrir la gana, i és tot un detall.

El vespre és tranquil, especialment quan Itàlia juga un partit decisiu a l’Eurocopa, i fa molt de goig passejar entre aparadors buscant un restaurant que no sembli fet pels turistes, que sembli bo i acollidor, i que els preus que marca la carta no espantin. Aquesta darrera és la part més senzilla: gairebé tot fa bona pinta i els preus són ben moderats.

Per no oblidar-ho i com a recomenació pràctica:
* Vam fer nit a l’Albergo Biglia, molt recomenable i amb uns propietaris simpatiquíssims.
* Vam dinar bé al Ristorante Strabiglia, on fan una carbonara mantecosa i discreta que em va agradar molt. La música ambiental era una cassette on destacaven els grans èxits dels Righeira.
* Vam gaudir de les terrasses del Caffé Vecchia Domo, del Bar Portico i de la gelateria Amarena, totes tres a la Piazza del Mercato.
* Vam sopar al sensacional patí interior de l’Antica Osteria da Bó, on fan una Lassagnetta di funghi no menys sensacional.
* Vam dinar a la Trattoria La Motta, que ens va agradar molt i on dissabte la nit un músic defensava amb guitarra, harmònica, convicció i molta dignitat el cançoner popular nordamericà, especialment el folk. El migdia següent, la llista de reproducció de Youtube incloïa els Modern Talking.

I si voleu veure postaletes, podeu triar: a Flickr o a Google.

Salut i sort,
Ivan.

Sis Nacions 2.010

Ahir va acabar l’edició 2.010 del Sis Nacions, el torneig més antic entre equips nacionals, i durant molts anys màxim exponent del rugbi.

França cel·lebra el Grand Slam 2.010

Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.

França, 25 – Itàlia, 13

Els del gall han complert els pronòstics i s’han imposat a una voluntariosa i meritòria Itàlia.

El partit no ha tingut gaire història, perquè la diferència entre tots dos quinzes encara és massa ampla com per a que el resultat estigui en qüestió i perquè el primer assaig francès no ha trigat massa en arribar, però encara i així ha tingut prou interès.

Continue reading “França, 25 – Itàlia, 13”