Domodossola

Domodossola és un poblet, petit i turístic, a la vora italiana dels Alps.

L’última cosa que hom s’espera d’un poblet enmig de les muntanyes és que et recordi Barcelona, però això és exactament el que em va passar de seguida vaig sortir de l’estació de tren. El carrer que et condueix cap al centre del poble és una avinguda plena d’arbres i botigues, bullint d’activitat i amb edificis de mitjana alçada, però coronats per teulades enlloc de terrats. Qui hagi viscut a Sants o Les Corts sap del que parlo. Els anuncis, això si, enlloc d’Estrella venen Campari.

Domodossola és un petit centre històric envoltat d’un poble amb un eixample quadriculat que s’estén pel centre de la vall. L’ajuntament el promociona com Il burgo della cultura i en el centre històric és difícil no fixar-se en el munt d’anuncis de concerts i exposicions que ara que comença l’estiu es proposen als locals i als turistes que vénen a descansar o a emprar les rutes de muntanya al voltant de Domodossola. I en les diferents entrades al centre hi ha senyals que anuncien free wi-fi.

Pels suïssos, un dels principals atractius turístics de Domodossola és el seu mercat. Dissabte fins a les quatre de la tarda tot el centre és ocupat pel mercadillo més gran que he vist mai, amb tot de parades venent roba, pelleteria, andròmines, joguines, estris de cuina, i tot el menjar que es pot trobar a plaça, especialment formatges i embotits típics de la regió. Al davant de l’estació hi ha també vàries paradetes de licors de Liguria, productes de la Toscana i altres viandes típiques de contrades italianes allunyades de Domodossola. L’estació és el punt d’entrada dels turistes suïssos i els tòpics ja sabeu que els carrega el diable.

A dues hores en tren de Berna i envoltats de muntanyes, l’ambient d’un diumenge al matí és mediterrani. El poble es desperta tard i poc a poc, i a les 10 del matí som molts pocs els que passegem o entrem a alguna de les esglèsies. Les terrasses tenen un aire idèntic al d’Almeria, Girona, Marsella o Tuníssia, o fins i tot de Freiburg, a vint minuts conduint des de la capital helvètica. Però completament diferent de les terrasses que ara que hi ha bon temps a Berna són plenes entre les nou del matí i les vuit del vespre. O les terrasses de Münich o Praga, també ben acollidores. El posat de la gent, o alguna altra cosa que no sé definir, però, no és el mateix.

I quan demanes begudes (aquí el típic és l’Aperol amb soda) els del bar et conviden a la teca. Més quantitat que la tapa andalusa, suficient per obrir la gana, i és tot un detall.

El vespre és tranquil, especialment quan Itàlia juga un partit decisiu a l’Eurocopa, i fa molt de goig passejar entre aparadors buscant un restaurant que no sembli fet pels turistes, que sembli bo i acollidor, i que els preus que marca la carta no espantin. Aquesta darrera és la part més senzilla: gairebé tot fa bona pinta i els preus són ben moderats.

Per no oblidar-ho i com a recomenació pràctica:
* Vam fer nit a l’Albergo Biglia, molt recomenable i amb uns propietaris simpatiquíssims.
* Vam dinar bé al Ristorante Strabiglia, on fan una carbonara mantecosa i discreta que em va agradar molt. La música ambiental era una cassette on destacaven els grans èxits dels Righeira.
* Vam gaudir de les terrasses del Caffé Vecchia Domo, del Bar Portico i de la gelateria Amarena, totes tres a la Piazza del Mercato.
* Vam sopar al sensacional patí interior de l’Antica Osteria da Bó, on fan una Lassagnetta di funghi no menys sensacional.
* Vam dinar a la Trattoria La Motta, que ens va agradar molt i on dissabte la nit un músic defensava amb guitarra, harmònica, convicció i molta dignitat el cançoner popular nordamericà, especialment el folk. El migdia següent, la llista de reproducció de Youtube incloïa els Modern Talking.