Six Nations: primers partits

Ja s’ha engegat el torneig i ha comencçat amb una mica de tot. Anem a pams.

Continua la lectura de “Six Nations: primers partits”

Anuncis

Six Nations: prefaci

Aquest cap de setmana començarà una nova edició del Sis Nacions. Tinc bones vibracions respecte d’aquesta edició, conseqüència directa de la passada Rugby World Cup. Bàsicament, tots els equips tenen comptes pendents amb les seves aficions.

Jonny Wilkinson

Continua la lectura de “Six Nations: prefaci”

An Army at Dawn

Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d’Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.

Portada del llibre de Rick Atkinson 'An Army at Dawn'

Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

França guanya el Sis Nacions

Al Flaminio Stadio de Roma es va viure un partidàs dels que fan afició. Itàlia va demostrar que la seva presència al torneig ja està plenament consolidada plantant cara molt dignament a qui hagués assolit una victòria compartida amb les regles tradicionals.

Cedric Heymans celebrates the championship winning try

La primera part va ser molt disputada i emocionant, amb l’equip local volent assolir la històrica fita d’una tercera victòria i Irlanda lluitant pel torneig. Els azzurri van destacar en el joc de davantera i en les sacades de lateral, guanyant-ne vàries als irlandesos, Destacar també el parell de drops de Ramiro Pez. Malgrat els seus esforços, el superior talent de l’equip d’Irlanda els va portar a aconseguir tres assajos que deixaven el partit molt ben encarat (12-20) i la porta oberta a aconseguir un marge de punts que obligués França a apallissar Escòcia.

La segona part va ser un cant al rugby. Joc purament ofensiu per totes dues bandes: uns que volien marcar quants més punts millor (i la millor manera de sumar és mitjançant assajos), els altres volent assajar per així agradar la seva entusiasta afició. Irlanda en va sumar cinc i Itàlia, afavorida pel joc obert dels verds, un parell (per mi el segon era il·legal, però que hi farem). Ningú va xutar cap falta a pals. Visca el rugby.

Ronan O’Gara, un dels millors jugadors del 6 Nacions d’enguany, va tenir la satisfacció de convertir-se en el setè jugador mundial en punts anotats de tota la història, ultrapassant l’escocès Gavin Hastings, un dels meus ídols d’aquest esport. Malauradament ahir no va tenir un dia excessivament brillant i va fallar fins a tres conversions.

França van sortir al camp savent que el resultat final del partit (24-51) els obligava a guanyar Escòcia de 24 punts o més per a adjudicar-se el campeonat. Missió complicada altres anys però assequible aquest en que Escòcia ha demostrat poc caràcter i manca de recursos ofensius. Sorprenentment, els del card van començar aconseguint un meritori assaig als sis minuts que va emmudir tot l’Stade de France. Però, els bleus són molt millor equip i ho van deixar clar: joc molt més ràpid i dinàmic, idees molt més clares sobre com atacar i una davantera que encara que era inferior en pes sabia com fer-se valdre. Un sensacional try de Sean Lamont al darrer instant de la primera part (20-14) va endolcir una mica el tràngol dels escocesos, però poca cosa més van demostrar.

A la segona part, liderats pel seu incansable capità Rafael Ibáñez, els francesos van sortir a completar la diferència. Hi ho van aconseguir de manera implacable i impecable. Mica en mica, sense arriscar més del comtpe en defensa, van anar sumant fins a tres assajos més (addicionals als dos de la primera part) i posar-se amb vint-i-cinc punts d’avantatge en el minut 24, a falta d’un quart d’hora. L’estadi cantant la marsellesa, l’equip desbocat i tota la pinta d’una pallissa històrica a Escòcia. Doncs no.

L’orgull escocès ja no dóna per a més humiliacions i el seu seleccionador Frank Hadden va decidir introduir un triple canvi per a donar més dinamisme a la seva esquadra. Paral·lelament, els francesos van relaxar-se una mica, volent assegurar la diferència de punts i van anar contemporitzant. Beauxis va fallar un cop de càstig i els escocesos van posar-se a atacar de debó. A falta de tres minuts, jugada d’aquelles que esdevenen mítiques: cop de càstig a favor d’Escòcia dins de la 22 francesa; tota Irlanda demanant que tirin a pals per a que França perdi la diferència de punts en el desempat. Paterson decideix tirar a touche i guanyar metres: a Escòcia no li va el torneig i ja fa tard pel partit, només busca l’honor d’un darrer assaig. Lluita ferotge a la línia de marca francesa i en el minut 39 i 45 segons, Scott Murray aconsegueix un assaig que els irlandesos de tot el món cel·lebren alhora. Ja en temps de descompte, Paterson envia la conversió al pal (ahir se’n van veure un munt de pals).

Només queda temps per a la darrera jugada, la que l’àrbitre concedeix per a compensar el temps que s’ha perdut en la preparació de la conversió i les altres pèrdues de temps durant el partit. Bernard Laporte entén el que cal fer i canvia dos davanters pesants per altres dos de més ràpids. Quan la pilota quedi morta el partit s’ha acabat; França ha de fer un assaig en una sola jugada. Recordeu el que va passar a Dublin?

Patada curta de França; la seva davantera guanya la pilota; avancen metre a metre fins la línia de marca d’Escòcia, que els fa fora un parell de vegades (ara s’estan defensant de maravella! Aquest equip només sap jugar d’esquena a l’abisme) però l’oval no acaba de sortir del terreny de joc, tota França empenyent, forcen un ruck a un metre de la línia de marca; un altre a mig metre; un tercer just a sobre de la línia de marca (el primer pla de la televisió és impresionant); s’agrupa tota la davantera i entre tots impulsen a Vermeulen, que creua la línia de marca amb dos escocesos penjats del coll i mig equip blau (ahir de blanc) empenyent-li el cul.

Assaig? L’àrbitre, ajagut a un metre de la pila humana resultant, és incapaç de veure la pilota (i si ha arribat a tocar terra i si era en poder d’un francès; les condicions per a concedir l’assaig). Demana consell del jutge de televisió … què és irlandès. Aquest pobre home, igual que la resta del món, no podia apreciar cap detall per televisió que impedís concedir l’assaig, amb la qual cosa el va autoritzar i el seu país no va aconseguir un torneig que porta molts anys cobejant. Al final, França 46, Escòcia 19.

El calendari es coneixia des del començament i per tant no hi ha res a dir. L’interès econòmic de permetre que un aficionat pugui seguir les retransmissions de tots tres partits ha passat pel davant de la igualtat d’oportunitats esportiva i, si tothom ho accepta, no hi ha lloc per la queixa. Però, jo crec que hagués estat molt bé una retransmissió simultània de tots tres partits finals. Quedava el duel final, on Anglaterra podia empatar a victòries, però hauria de guanyar per més de 55 punts per aspirar al Sis Nacions.

I si els dos primers partits van ser emocionants, quedava gaudir de la titànica lluita del País de Gal·les per a evitar la cullera de fusta que els amables anglesos els volien encolomar. Els dragons van fer tot el que no han fet la resta del torneig: joc ràpid, dinàmic, i contundent; patades profundes i joc a la mà inspirat, i una agressivitat defensiva impactant i un mig d’apertura, el jove de 21 anys James Hook, que val un món.

També van demostar que se’ls escapa el domini del partit en moments massa llargs, permetent els campeons del món empatar un partit que tenien molt coll avall. Però el XV de la rosa també va fer palés que no està per alegries i que a França no acudirà com a favorita. Sense Wilkinson, Anglaterra té un joc pla on només Dave Strettle aporta una mica de màgia. Mark Cueto i Toby Flood encara no tenen la suficient influència a l’equip per a ser decisius i Jason Robinson no ha estat especialment brillant en cap partit del torneig, tot i que ahir va fer un gran try.

El 27-18 final va premiar l’ambició galesa, un equip que va demostrar ser molt millor del que havia aparentat els quatre partits precedents, tot i que tampoc no havia merescut arribar a la darrera jornada en blanc. Cara a la Mundial de Rugby que es jugarà principalment a França durant setembre i octubre, els vermells presentaran un equip al que li mancarà experiència però que pot disputar partits vibrants contra Austràlia a la primera fase i Sudàfrica, previsible rival a quarts de final.

Encara no han penjat els d’ahir, però els resums d’un quart d’hora dels partits del torneig són a la web oficial del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.