Aquest cap de setmana començarà una nova edició del Sis Nacions. Tinc bones vibracions respecte d’aquesta edició, conseqüència directa de la passada Rugby World Cup. Bàsicament, tots els equips tenen comptes pendents amb les seves aficions.

Anglaterra hauria de ser la favorita del torneig, donada la seva condició de finalista mundial. Res més lluny de la realitat: per a mi són els tercers a la llista de favorits, especialment depenents de la seva estrella Jonny Wilkinson. Els joves Hodgson i Narraway poden aportar sàbia nova a un equip que la necessita, i sembla que el darrer, que juga de tercera línia, debutarà dissabte.

D’Escòcia ningú no espera res de bo i això pot jugar al seu favor, asserenant l’ambient. Paterson i companyia porten un registre insuperable de més del noranta per cent de conversions en tirs a pals en els darrers setanta partits internacionals, i això els permet confiar en sumar uns quants punts a poc que forcin les defenses contràries. Cal veure si aprenen a jugar del primer moment tal com ho fan quan ja ho tenen tot perdut.

França tornarà a optar a una victòria internacional després de la decepció del seu quart lloc (nogensmenys, tot un èxit) a la RWC 2007. Cal veure si la marxa del seu carismàtic seleccionador Laporte (ara secretari d’estat per l’esport amb el seu amic Sarkozy) relaxarà l’ambient i tornarem a veure rugbi xampany.

País de Gal·les viu temps convulsos. El seu seleccionador Gatland ha declarat públicament que els jugadors que fitxin per clubs no galesos ho tindran magre per continuar o entrar a la selecció. Ja veurem quin ambient es respirarà, però un XV que no destacava per altra cosa que el seu esperit d’equip i concentració pot trobar-se en serioses dificultats. D’entrada, fa vint anys que no guanyen a Twickenham, on debutaran dissabte. Però a un mal auguri també li correspon un detall de fortalesa: tretze jugadors convocats d’un mateix equip (els Ospreys): molt difícil que el drac roig no sigui un equip ben compacte.

Irlanda és per mi la gran favorita. Juguen millor que cap altre, van ser els principals damnificats per l’actuació argentina al darrer mundial de França i el seu capità O’Driscoll ha declarat que amb haver guanyat tres Triples Corones no n’hi ha prou, que volen guanyar el torneig. Tenen força, tenen talent, i tenen l’estadi de Croke Park, apte per a més de vuitanta mil expectadors, mítica seu dels esports tradicionals gaèlics. El llegendari Lansdowne Road està sent remodelat per a convertir-se en el segon estadi més gran d’Europa després del Camp Nou.

Itàlia encara està en un nivell en que evitar la cullera de fusta és un èxit. Si aconsegueixen guanyar un altre cop fora de casa, aleshores estarem parlant ja d’un gran èxit.

I la setena nació, l’ombra de la qual planarà sobre el torneig, serà Argentina. El gran paper dels Pumas en el darrer mundial va disparar els rumors sobre la seva inclusió al torneig. Les sis nacions actuals necessiten deixar clar amb el seu joc que no els cal que arribi ningú altre a pujar el nivell del torneig, especialment les tres (França, dos cops, Irlanda i Escòcia) que van caure derrotats davant els albicelestes.

Em sap greu pels que no us interessa el rugbi, però em penso constituir en enviat especial de Lo Bloc al Michael Collins per a seguir en directe les retransmissions.

Salut i sort,
Ivan.