Mesos després d’haver vist la pel·lícula, he llegit la novel·la, que m’ha agradat encara més que el film.

El perfume està escrit amb una prosa tant senzilla com elaborada. No hi ha complicats artilugis narratius, ni un llenguatge excessivament rebuscat, ni un munt de frases subordinades encadenades. Això si, l’estudi de l’época i la seva tecnologia en matèria perfumística li serveix a l’autor per a construir llargues enumeracions de materials, productes, substàncies o animals, que li donen al llibre una patina de retrat fidel de l’época potser exagerat, però molt efectiu.

El perfume captura l’atenció del lector des de ben començament i no la solta fins el final. Patrick Süskind sap trobar a cada capítol el ritme adient a la història i, a més, limita els personatges a només aquells imprescindibles pel desenvolupament de la narració. Quan apareix un secundari, un personatge que només diu quatre línies en el text, és per a donar ple contingut algun personatge principal.

On si que Süskind inverteix un munt de paraules és en la minuciosa descripció dels ambients, en l’enumeració de tots i cadascun dels detalls que conformen cada escena. L’autor pinta més que no descriu les estances, els espais, els carrers, les estanteries que va trobant el protagonista en el seu recorregut. I, de manera natural, crea unes imatges molt suggestives per a descriure les olors que ens acompanyen durant tot el relat. Llegint la novel·la gairebé aprenem a ensumar el seu contingut.

Una novel·la perfectament escrita demana un gran personatge, i el Jean Baptiste que crea Süskind no ho acaba de ser. És fascinant la seva inhumana capacitat per analitzar les olors, la bellesa de la vida; però la seva complerta manca d’humanitat, d’olor, de sentiments, el fan també un personatge pla. Només sap apreciar la màgia dels aromes, és l’única cosa que el motiva i és per tant indiscutible que serà l’únic que el motivarà a fer res. I com que no té cap altra mena de sentiment, és igualment inqüestionable que cap altra consideració no l’aturarà pel camí. És com Harpo Marx quan veu unes faldilles: s’hi aboca de seguida, sense poder-ho evitar. Això el fa menys culpable com a home i menys atractiu com a personatge, tot i que continua sent plenament odiós.

En definitiva, El perfume m’ha semblat un best-seller de molta qualitat. I, ara que puc comparar els dos llenguatges, The Perfume no només em sembla una bona pel·lícula, sinó també una molt bona adaptació d’un món literari complex i accessible a un món cinematogràfic visualment complex i igualment accessible.

Dos blocaires més que han opinat sobre El Perfume són jutipiris i Regina Irae.

Adient pels amants dels diccionaris. Contraindicat per ànimes sensibles i que la brutícia els faci especial fàstic.

Salut i sort,
Ivan.