Excepcional tarda de rugbi que ens deixa un bon regust després d’un torneig que havia estat apassionant però poc espectacular. En un torneig on les defenses s’havien imposat als atacs, dissabte vam veure un festival d’assajos.

La jornada va començar amb Gal·les arrassant Itàlia a Roma. Durant la primera part els azzurri han tirat d’orgull i potència, però a la que se’ls ha acabat l’oxigen els galesos han començat a fer assatjos com a descosits i han acabat guanyant per 41 punts (20-61).

Això els posava com a líders provisionals del torneig (+53 de diferència de punts), i de retruc deixava els francesos sense possibilitat de guanyar el torneig.

El segon partit ha estat molt semblant. Escòcia li ha posat moltes ganes però poc encert en els moments decisius. Com molt bé ha dit en Fermín de la Calle durant la retransmissió de Canal +, ”un equipazo hasta el último pase, un equipito a partir de ahí”.

Enfront seu, una Irlanda que està dos nivells per sobre ha guanyat 10-40 i ha confirmat tant expectatives com problemes pel proper mundial. Màxim potencial i fragilitat (o cartes amagades?) en la touche i errades de Sexton en les patades més fàcils en els moments més difícils.

En qualsevol cas, +63 de diferència de punts i l’equip esmeralda nou líder del torneig.

Anglaterra començava el seu partit amb l’objectiu d’haver de guanyar França de 26 punts. Les Bleus no juguen a res, però en els quatre primers partits només havien rebut dos tries. Rivalitat màxima; repte suprem.

Le Crunch va començar com el partit a Edimburg, amb Anglaterra aconseguint un primer assaig abans dels dos minuts de partit. Quan tothom començava a demanar-se si els de la rosa podrien escalar aquest Everest la seva defensa va trontollar de mala manera i va concedir dos assajos a França que amb el 7-15 enviava els anglesos a la quarta posició del torneig.

A partir d’allí, la bogeria. Havent de remuntar trenta-quatre punts en una hora, Anglaterra va decidir atacar sense fre i sense mirar enrera. I França es va apuntar a la bogeria, en part perquè no tenen cap pla millor, i en part per reivindicar que encara tenen flair.

Onze tries (sis locals i cinc dels del gall) després i davant d’un públic entusiamat que no es creia l’espectacle que veia, Anglaterra va protagonitzar un darrer atac agònic, un altre més en un torneig que ha vist com la majoria de partits es decidien en el darrer moment amb el derrotat picant la porta de la línia de marca rival. Però igual que li va passar a Irlanda la setmana anterior, el seu maul final va morir a cinc metres de la línia de marca. El suspense final provocat per la imperícia de la defensa gal·la només va servir per posar a prova el cor dels aficionats.

Enhorabona a tots per un espectacle majestuós, i especialment a Irlanda, que repeteix victòria.

Salut i sort,
Ivan.