Sota el glamour del luxe i la dolce vita hi ha molta porqueria i el foc de l’infern.

Basada en una novel·la de Rafael Chirbes, Crematorio explica la peripècia d’un d’aquests admirats i exitosos taurons immobiliaris que tant van contribuir a la prosperitat econòmica del llevant espanyol. Una història de lleialtats i corrupcions, econòmica-política i personals, que fa servir els esquemes clàssics del génere negre.

José Sancho interpreta de manera magistral el personatge central de Crematorio, un home que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de perseguir els seus objectius. Al seu voltant, la seva família s’aprofita de la seva habilitat empresarial per a prosperar sense embrutar-se ni les mans ni la consciència. I polítics, empresaris i mafiosos guanyen molts diners. Crematorio no explica tant els mecanismes com els paràmetres mentals dels personatges.

Altres peces de génere negre impressionen per l’exposició d’enginyoses trames criminals o d’investigació policial. El que destaco de Crematorio és el factor personal, com les relacions i les febleses humanes acaben sent més determinants que els plans molt ben traçats.

L’estructura del guió de Crematorio és convencional, però hi ha dos punts brillants. El primer són els flashbacks que de manera molt sòbria expliquen perfectament el bagatge dels personatges. El segon, el contrast entre dos funerals on es visualitzen perfectament l’admiració envers l’èxit del protagonista i la vergonya de la manera d’obtenir-lo.

A més, Crematorio es beneficia d’una tensió sostinguda amb ritme tant frepant com pausat, deixant que tota la força de l’ambició i la crueltat vagi baixant per la gola com un whiskey ben carregat. Però sobretot, es basa en un superb conjunt d’actrius i actors que magnifiquen el guió fins assolir un nivell molt notable.

Em quedo amb curiositat de llegir la novel·la original, i més després de llegir la comparació que en fa l’autor amb la sèrie. I el que no us podeu quedar és sense escoltar la cançó Precipicio interpretada per Loquillo, amb que s’obre cada capítol.

Adient per a entendre com hem arribat fins on som. Contraindicada pels qui necessitin trets i persecucions.

Salut i sort,
Ivan.