Urruti, encara t’estimem

Ahir va fer trenta anys, el meu tiet Paco anava a Construmat i es va emportar amb ell el nebot.

Ell va aprofitar la tarda detectant proveïdors i recollint un parell de catàlegs de productes que em va explicar que eren una eina essencial per un arquitecte. Amb aquells totxos de centenars de pàgines i que pesaven una barbaritat podia dissenyar els acabats dels pisos, orientar-se entre diverses opcions i fins i tot saber on comprar el que calia. La gent se’n sortia abans de Google.

Jo vaig aprofitar la tarda enxampant bolígrafs promocionals. Estudiant de BUP, una fira era una finestra a un món, el professional, del que no en sabia res i una oportunitat per a escaquejar-me d’estudiar.

Vam tornar a casa en taxi. El taxista, naturalment, tenia sintonitzat el Puyal i de seguida vaig saber que si no passava cap desgràcia, i això era la norma del Barça d’aquella època, aquella tarda viuria una cosa encara insòlita als meus setze anys: que el Barça guanyés una Lliga.

Recordo que un professor que tenia a setè d’EGB una vegada va fer el comentari: “el Barça sempre es queda a dos o a un o a tres punts, mai no és campió, sempre és quasicampió”. Quan no era la lesió de Schuster, era la de Maradona, o la seva hepatitis, o que segrestaven a Quini, o que al Johan l’havien sancionat de manera exemplar per dir el que no s’havia de dir a l’àrbitre. I també, és clar, que els partits als camps dels modestos del campionat no es jugaven igual que els grans partits al Camp Nou…

La qüestió és que vam arribar a casa i mon pare, que en aquella època encara no detestava el futbol, tenia posada la ràdio! I ho vam viure. No hi érem, però el Puyal sí que hi era, i ens ho va explicar. I va ser com si nosaltres també hi fóssim.

Descomptant els dies de Nadal, aquella tarda va ser el primer cop que vaig veure obrir una ampolla de cava a casa els meus pares.

L’endemà vaig arribar el segon a classe. La primera era una noia (no me’n recordo del nom, el temps és cruel) que al veure’m la cara es va posar a riure. Tenia aquell somriure tontorron que només et dóna una alegria que t’arriba per primera vegada.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

One thought on “Urruti, encara t’estimem

  1. 1928-1929, 1944-1945, 1947-1948, 1948-1949, 1951-1952, 1952-1953, 1958-1959, 1959-1960, 1973-1974, 1984-1985, 1990-1991, 1991-1992, 1992-1993, 1993-1994, 1997-1998, 1998-1999, 2004-2005, 2005-2006, 2008-2009, 2009-2010, 2010-2011, 2012-2013.

    Es el Palmares de Ligas. Finales cuarenta y cincuenta , luego desierto hasta Cruyff jugador diez años en blanco, la del Urruti y a partir de los noventa velocidad de crucero con Gaspart en medio.

    http://www.sport.es/es/barca-liga/palmares.shtml

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s