Ahir va fer trenta anys, el meu tiet Paco anava a Construmat i es va emportar amb ell el nebot.

Ell va aprofitar la tarda detectant proveïdors i recollint un parell de catàlegs de productes que em va explicar que eren una eina essencial per un arquitecte. Amb aquells totxos de centenars de pàgines i que pesaven una barbaritat podia dissenyar els acabats dels pisos, orientar-se entre diverses opcions i fins i tot saber on comprar el que calia. La gent se’n sortia abans de Google.

Jo vaig aprofitar la tarda enxampant bolígrafs promocionals. Estudiant de BUP, una fira era una finestra a un món, el professional, del que no en sabia res i una oportunitat per a escaquejar-me d’estudiar.

Vam tornar a casa en taxi. El taxista, naturalment, tenia sintonitzat el Puyal i de seguida vaig saber que si no passava cap desgràcia, i això era la norma del Barça d’aquella època, aquella tarda viuria una cosa encara insòlita als meus setze anys: que el Barça guanyés una Lliga.

Recordo que un professor que tenia a setè d’EGB una vegada va fer el comentari: “el Barça sempre es queda a dos o a un o a tres punts, mai no és campió, sempre és quasicampió”. Quan no era la lesió de Schuster, era la de Maradona, o la seva hepatitis, o que segrestaven a Quini, o que al Johan l’havien sancionat de manera exemplar per dir el que no s’havia de dir a l’àrbitre. I també, és clar, que els partits als camps dels modestos del campionat no es jugaven igual que els grans partits al Camp Nou…

La qüestió és que vam arribar a casa i mon pare, que en aquella època encara no detestava el futbol, tenia posada la ràdio! I ho vam viure. No hi érem, però el Puyal sí que hi era, i ens ho va explicar. I va ser com si nosaltres també hi fóssim.

Descomptant els dies de Nadal, aquella tarda va ser el primer cop que vaig veure obrir una ampolla de cava a casa els meus pares.

L’endemà vaig arribar el segon a classe. La primera era una noia (no me’n recordo del nom, el temps és cruel) que al veure’m la cara es va posar a riure. Tenia aquell somriure tontorron que només et dóna una alegria que t’arriba per primera vegada.

Salut i sort,
Ivan.