Petites alegries

Temps passats no tornaran, i segurament no podrem repetir fites històriques que avui veiem molt properes, però les alegries cal cel·lebrar-les.

Perquè no n’hem tingut tantes. Perquè les alegries són per això, per a alegrar-se’n i cel·lebrar-les. I perquè els que no tenim Fe només tenim una vida i és millor viure-la amb alegria.

Enhorabona als culers; salut i sort per tothom,
Ivan.

Anuncis

Wankdorf Stadium

El nom en alemany és el del barri on hi ha l’estadi. En francès se’l coneix com l’Stade de Suisse perquè és on juga la selecció helvètica de futbol els seus partits com a local.

En el mateix edifici de l’estadi hi ha un centre d’oficines on treballen força empreses i al soterrani un dels grans centres comercials de Berna. A banda de ser la casa on el Young Boys juga els seus partits com a local, cada dia hi ha activitat a l’estadi, quelcom que el Barça no ha pogut aconseguir.

És també l’estadi on Ramallets va jugar el seu darrer partit amb el Barça, la famosa final de Berna del 61 enfront el Benfica, una tarda que el Joan Gaspart (llavors estudiant a un col·legi privat suís) es va quedar plorant al seu seient a l’estadi i que va marcar la fama perdedora del club durant trenta anys; i on el Barça entrenat per Johan Cruyff va guanyar el seu primer títol, una Recopa davant la llavors emergent Sampdoria, i va començar a canviar la llegenda del club.

Però de llarg el partit més famós que s’ha jugat al Wankdorf Stadium és la final de la Copa del Món del 1.954, a la que els esforçats i encara maleïts alemanys de la postguerra van guanyar els màgics magiars.

A l’entrada de l’estadi hi ha aquesta imatge que recorda aquell dia. Fer fotos des d’un tramvia en marxa és força divertit, per cert.

Fotografia del marcador final de la final de la Copa del Món de futbol, cel·lebrat a Suïssa el 1.954. El marcador és manual i reflecteix el 3-2 final.

Com podeu veure hi ha coses que han canviat i altres que no: ara l’estadi està cobert de manera que els espectadors no es mullen quan plou, a la part alta no hi havia seients i la gent estava dreta, lluint els seus barrets, sota l’atenta mirada d’un marcador operat manualment i un rellotge presidit per un gran cartell publicitari d’una marca de rellotges.

Els temps canvien, però no tant. Els alemanys encara guanyen mundials.

Salut i sort,
Ivan.

Urruti, encara t’estimem

Ahir va fer trenta anys, el meu tiet Paco anava a Construmat i es va emportar amb ell el nebot.

Ell va aprofitar la tarda detectant proveïdors i recollint un parell de catàlegs de productes que em va explicar que eren una eina essencial per un arquitecte. Amb aquells totxos de centenars de pàgines i que pesaven una barbaritat podia dissenyar els acabats dels pisos, orientar-se entre diverses opcions i fins i tot saber on comprar el que calia. La gent se’n sortia abans de Google.

Jo vaig aprofitar la tarda enxampant bolígrafs promocionals. Estudiant de BUP, una fira era una finestra a un món, el professional, del que no en sabia res i una oportunitat per a escaquejar-me d’estudiar.

Vam tornar a casa en taxi. El taxista, naturalment, tenia sintonitzat el Puyal i de seguida vaig saber que si no passava cap desgràcia, i això era la norma del Barça d’aquella època, aquella tarda viuria una cosa encara insòlita als meus setze anys: que el Barça guanyés una Lliga.

Recordo que un professor que tenia a setè d’EGB una vegada va fer el comentari: “el Barça sempre es queda a dos o a un o a tres punts, mai no és campió, sempre és quasicampió”. Quan no era la lesió de Schuster, era la de Maradona, o la seva hepatitis, o que segrestaven a Quini, o que al Johan l’havien sancionat de manera exemplar per dir el que no s’havia de dir a l’àrbitre. I també, és clar, que els partits als camps dels modestos del campionat no es jugaven igual que els grans partits al Camp Nou…

La qüestió és que vam arribar a casa i mon pare, que en aquella època encara no detestava el futbol, tenia posada la ràdio! I ho vam viure. No hi érem, però el Puyal sí que hi era, i ens ho va explicar. I va ser com si nosaltres també hi fóssim.

Descomptant els dies de Nadal, aquella tarda va ser el primer cop que vaig veure obrir una ampolla de cava a casa els meus pares.

L’endemà vaig arribar el segon a classe. La primera era una noia (no me’n recordo del nom, el temps és cruel) que al veure’m la cara es va posar a riure. Tenia aquell somriure tontorron que només et dóna una alegria que t’arriba per primera vegada.

Salut i sort,
Ivan.

És la llei

I contra la Llei no es pot fer res. És així, s’ha de respectar i s’ha d’acatar.

Ara, ningú no ha escrit (encara) una llei prohibint que a un bloc jo escrigui que hi ha coses que em semblen massa ridícules per a ser veritat. Si en el món del futbol trobem disbarats com aquests, pateixo de pensar què podriem arribar a descobrir dins les lleis de debó.

Resulta que Messi va aixecar-se la samarreta per exhibir una felicitació a sa mare. Això està prohibit, perquè algú ha decidit que si els jugadors comencen a fer propaganda cadascú del que li sembla, això anirà en contra del negoci, o del decòrum, o de ves a saber què. No ho discuteixo. Però es veu que això és “falta grave“. Tot això ho descobreixo gràcies a El País, per cert.

Si mostrar algun dibuix, text, etc., és “falta greu”, ¿què no hauria de ser el comportament que veiem cada diumenge d’alguna gent a la vora del camp? Per no parlar de segons quines actuacions dins del camp … Llicenciats en Dret, ajudeu-me!

Salut i sort,

Ivan.