Petites alegries

Temps passats no tornaran, i segurament no podrem repetir fites històriques que avui veiem molt properes, però les alegries cal cel·lebrar-les.

Perquè no n’hem tingut tantes. Perquè les alegries són per això, per a alegrar-se’n i cel·lebrar-les. I perquè els que no tenim Fe només tenim una vida i és millor viure-la amb alegria.

Enhorabona als culers; salut i sort per tothom,
Ivan.

Urruti, encara t’estimem

Ahir va fer trenta anys, el meu tiet Paco anava a Construmat i es va emportar amb ell el nebot.

Ell va aprofitar la tarda detectant proveïdors i recollint un parell de catàlegs de productes que em va explicar que eren una eina essencial per un arquitecte. Amb aquells totxos de centenars de pàgines i que pesaven una barbaritat podia dissenyar els acabats dels pisos, orientar-se entre diverses opcions i fins i tot saber on comprar el que calia. La gent se’n sortia abans de Google.

Jo vaig aprofitar la tarda enxampant bolígrafs promocionals. Estudiant de BUP, una fira era una finestra a un món, el professional, del que no en sabia res i una oportunitat per a escaquejar-me d’estudiar.

Vam tornar a casa en taxi. El taxista, naturalment, tenia sintonitzat el Puyal i de seguida vaig saber que si no passava cap desgràcia, i això era la norma del Barça d’aquella època, aquella tarda viuria una cosa encara insòlita als meus setze anys: que el Barça guanyés una Lliga.

Recordo que un professor que tenia a setè d’EGB una vegada va fer el comentari: “el Barça sempre es queda a dos o a un o a tres punts, mai no és campió, sempre és quasicampió”. Quan no era la lesió de Schuster, era la de Maradona, o la seva hepatitis, o que segrestaven a Quini, o que al Johan l’havien sancionat de manera exemplar per dir el que no s’havia de dir a l’àrbitre. I també, és clar, que els partits als camps dels modestos del campionat no es jugaven igual que els grans partits al Camp Nou…

La qüestió és que vam arribar a casa i mon pare, que en aquella època encara no detestava el futbol, tenia posada la ràdio! I ho vam viure. No hi érem, però el Puyal sí que hi era, i ens ho va explicar. I va ser com si nosaltres també hi fóssim.

Descomptant els dies de Nadal, aquella tarda va ser el primer cop que vaig veure obrir una ampolla de cava a casa els meus pares.

L’endemà vaig arribar el segon a classe. La primera era una noia (no me’n recordo del nom, el temps és cruel) que al veure’m la cara es va posar a riure. Tenia aquell somriure tontorron que només et dóna una alegria que t’arriba per primera vegada.

Salut i sort,
Ivan.

El Barça deixa de ser més que un club

La Junta del Fubol Club Barcelona ha fet públics canvis en el procés d’admissió de socis que ja van ser anunciats com a propostes electorals en les passades eleccions a la presidència del club.

Amb aquests canvis jo no podré ser soci. Ni qualsevol japonès, saudí o nordamericà que volgués tenir a casa un carnet que simbolitzés la seva vinculació sentimental, la seva identificació, al club. Amb aquests canvis es consagra un sistema de castes privilegiades: família directa de soci, menors d’edat, ex-socis i (atenció!) “simpatitzants fidels i que tinguin estima pel Club, com poden ser col•lectius adherits a l’Entitat o al món penyístic”, en paraules de Jordi Cardoner, vicepresident de l’Àrea Social.

Jo no em crec que qualsevol rus pugui fer-se soci, fer socis a cinquanta-mil russos més, portar-los a tots alhora a Barcelona i fer-los votar a tots per ell per a fer-se president del club. És tant possible això com que em toqui la grossa de Nadal tres cops seguits. O que algú es gasti una pasta molt llarga en ser president del Barça només per romanticisme.

Si que crec que algú pot tenir interés comercial en aconseguir que el que durant més de cent anys ha estat un club popular i socialment transversal passi a ser elitista.

Tant se val d’on venim
si del sud o del nord
una bandera ens agermana

Ens agermanava.

Salut i sort,
Ivan.