Escàndal

A un Estat de Dret, les revelacions què avui publica El País ensorrarien el govern, si són certes, o el diari, si són falses. Espanya és un Estat de Dret?

I si, estem parlant del mateix què la setmana passada, i de la mateixa policia què no va saber trobar d’on havia sorgit un informe policial apòcrif què molt probablement va alterar els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. O sigui què la pregunta és molt pertinent.

I si penseu què tot això són foteses què només afecten a la casta política, us equivoqueu completament. No només ens afecta perquè perpetua la mateixa casta que ha perpetrat tot allò què ens ha portat fins on estem, sinó que a més provoca què altres poderosos prenguin a la justícia espanyola per un nyap al què es pot torejar fàcilment.

Potser independitzar-se sigui una mala pensada, però seguir depenent de segons qui em sembla una idea si més no temerària. Només em ve al cap un comentari musical possible:

Salut i sort,
Ivan.

Mal repartiment

No ho vaig voler mesclar amb el comentari anterior sobre la bronca pública al Partido Popular per no embolicar innecessàriament la troca, però cal plantejar-se quines són les millors pràctiques professionals a la política catalana.

Ara resulta què la líder del PPC va necessitar què algú li fes un favor professional, de manera molt discreta, un d’aquells favors què no se sap si són ben bé legals i què si t’enxampen en teoria et pot caure el pèl.

I a qui li va demanar? Al secretari d’organització de la competència, és clar! No em digueu què vosaltres no haguessiu fet el mateix, oi? Però agarreu-vos, perquè ara apareix una altra senyora.

Senyora que havia estat unida sentimentalment al fill de l’ex-líder d’un altre partit de la competència, i què ara tenia ganes de parlar per fotre’l (al fill, però se suposa què si també rebia l’ex-sogre i l’altre partit competidor, millor). I què, en lloc d’anar directament a la Policia, va a parlar amb un antic amic del col·legi (hola, fa vint anys què no ens veiem, tu què tal, jo m’he enterat d’uns quants fets delictius i no he anat a parlar amb la poli, tu tens nens? fem un cafè?).

Amic què, casualment treballava a Moncloa. Com que no treballava a Interior, tampoc ell no va sentir l’obligació moral ni legal de comunicar-li el què sabia a la policia, sinó què va creure oportú enviar de tornada amb el pont aeri la senyora què volia parlar amb la líder, què volia escoltar.

I la líder, quan algú li diu què sap coses lletjotes i brutotes, què fa? Encarregar què ho enregistrin i què hagi una prova fefaent de tots els comentaris compromesos. De sentit comú, oi?

Això més aviat sembla un guió dels Monty Python per una versió de Game of Thrones. Afegiu l’Angel Colom i Colom, que se li va aparèixer un altre colom i li va anunciar l’aparició de bitllets de cinc cents euros al Palau del Millet, i ja només cal què Mr. Bean es presenti a les properes eleccions. I les guanyi.

I aquesta és la gent què en les properes campanyes electorals, finançades amb diners públics i préstecs privats, ens voldran convèncer per a què els fem confiança d’elegir-els per a governar el país.

Delego la meva conclusió en els immortals versos què cantaven els Sirex:

Salut i sort,

Ivan.

Mala representació

La Política és moltes coses. Visió a llarg termini, voluntat d’entendres amb d’altres, gestió, lideratge, etc. I també és, en una part molt significativa, teatre.

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho

L’Alicia porta mesos dient públicament què el Mariano i l’Artur no s’entenen i no s’entendran. Que la necessiten a ella, es suposa què fent de traductora o negociadora.

La Maria Dolores porta mesos dient què diàleg tot el què vulguis però què el què diu l’Artur mai de la vida. I l’Alicia surt per la ràdio i tot arreu on la deixin parlar dient què l’endemà la deixen anar per primer cop a la reunió d’estratègia del comitè de direcció, i què tranquils què té una proposta molt bona per arreglar-ho tot.

I el primer dia de cole de l’Alicia, va la Maria Dolores i diu públicament què està molt bé què ella parli, però què del seu res de res. Igual què li diu a l’Artur. Nota monàrquica: això el Juanca ho arregla soltant un “¡que te calles!”.

Si fos una pel·lícula del Blake Edwards o del Billy Wilder us diria què el començament promet. Però tractant-se del PP i del PPC, em temo què aquest film ja l’he vist moltes vegades. Comencen amb un líder somrient què vol posar accent català a Espanya, fer de pont de les aspiracions,… catalanitzar Espanya què ara diu la Esperanza, i acaben amb el líder marxant per la porta del darrera al cap d’un parell d’anys. El Josep Piqué li pot explicar molt bé al Duran Lleida cap a on porta la tercera via.

Però hi ha quelcom què se m’escapa. En un país on cap polític ni alt funcionari és cessat fulminantment, sinó que a tothom se li agraeixen públicament els seus serveis, hi ha una tendència sàdica al PP nacional respecte els seus validos a Catalunya. Si pretenen guanyar mai unes eleccions autonòmiques o obtenir un percentatge d’escons més important al Congreso, no m’explico que li fotin aquestes hòsties als seus líders regionals. Tenen canals de comunicació per no haver d’arribar a aquests extrems. Aquest teatre esdevé un cruel vodevil que no agrada a ningú.

Bonus track: igual què hi ha el lleó de la Metro, també hi ha la muntanya de la Paramount. No gasteu tots els mocadors plorant per l’Alicia, què el Navarro encara ha d’anar a Ferraz a defensar el federalisme.

Salut i sort,
Ivan.

Tots fora!

Quan vam parlar de la polèmica sobre l’intent d’impedir l’empadronament dels immigrants en situació irregular a Vic, ja vam parlar d’això i no puc aportar res més al debat de fons.

Però el Jordi em va demanar què diria quan els feixistes de veritat plantegessin el que aleshores van plantejar els demòcrates (ja que aleshores els vaig acusar de feixisme).

Doncs ves per on que els del PPC proposen convertir aquella prohibició en llei. I jo continuu dient que això és una proposta injusta, racista, feixista i que provocarà més mal que bé.

Salut i sort,
Ivan.

PS: el títol fa referència a l’obertura de Mar i cel, en la versió que van fer els Dagoll Dagom.