No ho vaig voler mesclar amb el comentari anterior sobre la bronca pública al Partido Popular per no embolicar innecessàriament la troca, però cal plantejar-se quines són les millors pràctiques professionals a la política catalana.

Ara resulta què la líder del PPC va necessitar què algú li fes un favor professional, de manera molt discreta, un d’aquells favors què no se sap si són ben bé legals i què si t’enxampen en teoria et pot caure el pèl.

I a qui li va demanar? Al secretari d’organització de la competència, és clar! No em digueu què vosaltres no haguessiu fet el mateix, oi? Però agarreu-vos, perquè ara apareix una altra senyora.

Senyora que havia estat unida sentimentalment al fill de l’ex-líder d’un altre partit de la competència, i què ara tenia ganes de parlar per fotre’l (al fill, però se suposa què si també rebia l’ex-sogre i l’altre partit competidor, millor). I què, en lloc d’anar directament a la Policia, va a parlar amb un antic amic del col·legi (hola, fa vint anys què no ens veiem, tu què tal, jo m’he enterat d’uns quants fets delictius i no he anat a parlar amb la poli, tu tens nens? fem un cafè?).

Amic què, casualment treballava a Moncloa. Com que no treballava a Interior, tampoc ell no va sentir l’obligació moral ni legal de comunicar-li el què sabia a la policia, sinó què va creure oportú enviar de tornada amb el pont aeri la senyora què volia parlar amb la líder, què volia escoltar.

I la líder, quan algú li diu què sap coses lletjotes i brutotes, què fa? Encarregar què ho enregistrin i què hagi una prova fefaent de tots els comentaris compromesos. De sentit comú, oi?

Això més aviat sembla un guió dels Monty Python per una versió de Game of Thrones. Afegiu l’Angel Colom i Colom, que se li va aparèixer un altre colom i li va anunciar l’aparició de bitllets de cinc cents euros al Palau del Millet, i ja només cal què Mr. Bean es presenti a les properes eleccions. I les guanyi.

I aquesta és la gent què en les properes campanyes electorals, finançades amb diners públics i préstecs privats, ens voldran convèncer per a què els fem confiança d’elegir-els per a governar el país.

Delego la meva conclusió en els immortals versos què cantaven els Sirex:

Salut i sort,

Ivan.