L’hora dels adéus

Des que Alfredo Pérez Rubalcaba va dir que ho deixava còrrer, la renovació de cares a la política espanyola i catalana està sent espectacular.

D’aquí una pila d’anys els historiadors s’ho passaran molt bé analitzant aquest periode. Nosaltres hem de patir la manca d’informació de qualitat, però tot i així m’atreveixo a deixar escrites algunes impressions i pronòstics, per poder riure d’aquí un temps amb el meu poder de predicció.

La dimissió de Pérez Rubalcaba m’ha sorprés molt. Tothom sabia que no té el carisma per a liderar la regeneració socialista, a més d’estar molt lligat pel passat. Però per això mateix era un bon candidat per a pilotar la transició que ara deixa a mitges. Sospito que el veurem en algun càrrec a la Unió Europea.

Descartada (de moment, en política ja sabeu…) Susana Díaz, no tinc ni punyetera idea de quina cara, quin estil, i quines idees escolliran els socialistes per a liderar el nou projecte. Tant arriscat sembla ara mateix escollir algú de l’establishment com algú que no tingui passat i no ha competit i guanyat mai a unes eleccions.

Sa Majestat Joan Carles ha estat víctima de tot plegat: el desprestigi de la política i les institucions públiques espanyoles, la crisi econòmica, que la caça ja no és un esport socialment acceptable pels reis, la mala imatge que va donar en aquell discurs de la Pàsqua Militar, i la facilitat què hi ha ara per a fer enquestes demoscòpicament creïbles en les que es vegi clar què per molta inversió que faci la gent no li perdona que li mantinguem la dona oficial i l’amiga alhora. Crec què ara podrà gaudir encara més de la vida.

Felip VI començarà el seu regnat igual que va fer el seu pare: visitant Catalunya i parlant en català. Hi haurà qui dirà que això és prou bona senyal com per aturar màquines; i hi haurà qui dirà que les paraules d’una figura simbòlica no són significatives i arriben massa tard. En plena celebració del Tricentenari, nomenar un rei Felip VI no crec què sigui l’operació de marketing més brillant de la història.

Josep-Antoni Duran Lleida plega perquè s’ha quedat sense escenari. Aquest actor dominava la comèdia aquella en que interpretava el conseller matrimonial d’una parella en crisi. Però si el marit diu què no hi ha res de què parlar i la parella li presenta els papers del divorci, se li ha acabat el bròquil, que deia La Trinca.

Pronostico que intentarà competir electoralment, bé liderant UDC en solitari, bé inventant-se alguna coalició pro-tercera via. Tenint en compte què no hi ha ningú en actiu (lligueu-ho: qui volia negociar era Alfredo i ha dimitit) la patacada pot ser definitiva.

Ho patirà el seu antic rival polític Miquel Roca, amb qui ara competirà (pronostico agoseradament) al crear un nou bufet d’advocats que es dedicarà al tràfic d’influències… perdó, a les negociacions empresarials d’alt nivell.

I avui mateix ens ha sorprés en Pere Navarro. Quant molts el veiem portant el Titanic sociata cap a l’iceberg federalista, va i ens deixa segurament per no haver d’avergonyir-se més amb cada pregunta sobre aquella tieta de Terrassa ni al revisar el minvant nombre d’afiliats al seu partit. D’aquí un temps, aposto que el veurem en una fundació socialista o d’eurodiputat.

I el PSC? Crec que en Pere ha invertit les setmanes des de la desfeta europea lligant la successió amb el Miquel Iceta. Si ho han fet bé, deixaran el partit a punt de liquidació, tasca que sembla adient per la Carme Chacón. Si això tampoc ho han sabut fer, és possible què l’Àngel Ros i d’altres intentin remuntar, però queda molt poc temps (l’estiu és enmig) fins la Diada, què és el dia que retratarà tothom, i el 9-N, quan seran les properes eleccions catalanes.

I em queda el dubte de saber si la Sánchez Camacho sobreviurà aquesta dèria dimissionària. La que jo veia com més feble (espionatge, aquella connexió no aclarida amb el PSC, pèrdua de vots, desautoritzada a Madrid, …) continua somrient.

Finalment, esmentar la primera dimissió cronològica, quan encara l’abdicació no era trending, la malauradament excepcional assumpció de responsabilitats per part del Jordi Casas. Mai no m’ha agradat la seva retòrica, però ja és mala sort haver-nos perdut els seus (sarcàstics?) comentaris al veure passar pel davant tota aquesta desfilada.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Escàndal

A un Estat de Dret, les revelacions què avui publica El País ensorrarien el govern, si són certes, o el diari, si són falses. Espanya és un Estat de Dret?

I si, estem parlant del mateix què la setmana passada, i de la mateixa policia què no va saber trobar d’on havia sorgit un informe policial apòcrif què molt probablement va alterar els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. O sigui què la pregunta és molt pertinent.

I si penseu què tot això són foteses què només afecten a la casta política, us equivoqueu completament. No només ens afecta perquè perpetua la mateixa casta que ha perpetrat tot allò què ens ha portat fins on estem, sinó que a més provoca què altres poderosos prenguin a la justícia espanyola per un nyap al què es pot torejar fàcilment.

Potser independitzar-se sigui una mala pensada, però seguir depenent de segons qui em sembla una idea si més no temerària. Només em ve al cap un comentari musical possible:

Salut i sort,
Ivan.

Mal repartiment

No ho vaig voler mesclar amb el comentari anterior sobre la bronca pública al Partido Popular per no embolicar innecessàriament la troca, però cal plantejar-se quines són les millors pràctiques professionals a la política catalana.

Ara resulta què la líder del PPC va necessitar què algú li fes un favor professional, de manera molt discreta, un d’aquells favors què no se sap si són ben bé legals i què si t’enxampen en teoria et pot caure el pèl.

I a qui li va demanar? Al secretari d’organització de la competència, és clar! No em digueu què vosaltres no haguessiu fet el mateix, oi? Però agarreu-vos, perquè ara apareix una altra senyora.

Senyora que havia estat unida sentimentalment al fill de l’ex-líder d’un altre partit de la competència, i què ara tenia ganes de parlar per fotre’l (al fill, però se suposa què si també rebia l’ex-sogre i l’altre partit competidor, millor). I què, en lloc d’anar directament a la Policia, va a parlar amb un antic amic del col·legi (hola, fa vint anys què no ens veiem, tu què tal, jo m’he enterat d’uns quants fets delictius i no he anat a parlar amb la poli, tu tens nens? fem un cafè?).

Amic què, casualment treballava a Moncloa. Com que no treballava a Interior, tampoc ell no va sentir l’obligació moral ni legal de comunicar-li el què sabia a la policia, sinó què va creure oportú enviar de tornada amb el pont aeri la senyora què volia parlar amb la líder, què volia escoltar.

I la líder, quan algú li diu què sap coses lletjotes i brutotes, què fa? Encarregar què ho enregistrin i què hagi una prova fefaent de tots els comentaris compromesos. De sentit comú, oi?

Això més aviat sembla un guió dels Monty Python per una versió de Game of Thrones. Afegiu l’Angel Colom i Colom, que se li va aparèixer un altre colom i li va anunciar l’aparició de bitllets de cinc cents euros al Palau del Millet, i ja només cal què Mr. Bean es presenti a les properes eleccions. I les guanyi.

I aquesta és la gent què en les properes campanyes electorals, finançades amb diners públics i préstecs privats, ens voldran convèncer per a què els fem confiança d’elegir-els per a governar el país.

Delego la meva conclusió en els immortals versos què cantaven els Sirex:

Salut i sort,

Ivan.

Mala representació

La Política és moltes coses. Visió a llarg termini, voluntat d’entendres amb d’altres, gestió, lideratge, etc. I també és, en una part molt significativa, teatre.

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho

L’Alicia porta mesos dient públicament què el Mariano i l’Artur no s’entenen i no s’entendran. Que la necessiten a ella, es suposa què fent de traductora o negociadora.

La Maria Dolores porta mesos dient què diàleg tot el què vulguis però què el què diu l’Artur mai de la vida. I l’Alicia surt per la ràdio i tot arreu on la deixin parlar dient què l’endemà la deixen anar per primer cop a la reunió d’estratègia del comitè de direcció, i què tranquils què té una proposta molt bona per arreglar-ho tot.

I el primer dia de cole de l’Alicia, va la Maria Dolores i diu públicament què està molt bé què ella parli, però què del seu res de res. Igual què li diu a l’Artur. Nota monàrquica: això el Juanca ho arregla soltant un “¡que te calles!”.

Si fos una pel·lícula del Blake Edwards o del Billy Wilder us diria què el començament promet. Però tractant-se del PP i del PPC, em temo què aquest film ja l’he vist moltes vegades. Comencen amb un líder somrient què vol posar accent català a Espanya, fer de pont de les aspiracions,… catalanitzar Espanya què ara diu la Esperanza, i acaben amb el líder marxant per la porta del darrera al cap d’un parell d’anys. El Josep Piqué li pot explicar molt bé al Duran Lleida cap a on porta la tercera via.

Però hi ha quelcom què se m’escapa. En un país on cap polític ni alt funcionari és cessat fulminantment, sinó que a tothom se li agraeixen públicament els seus serveis, hi ha una tendència sàdica al PP nacional respecte els seus validos a Catalunya. Si pretenen guanyar mai unes eleccions autonòmiques o obtenir un percentatge d’escons més important al Congreso, no m’explico que li fotin aquestes hòsties als seus líders regionals. Tenen canals de comunicació per no haver d’arribar a aquests extrems. Aquest teatre esdevé un cruel vodevil que no agrada a ningú.

Bonus track: igual què hi ha el lleó de la Metro, també hi ha la muntanya de la Paramount. No gasteu tots els mocadors plorant per l’Alicia, què el Navarro encara ha d’anar a Ferraz a defensar el federalisme.

Salut i sort,
Ivan.