Des que Alfredo Pérez Rubalcaba va dir que ho deixava còrrer, la renovació de cares a la política espanyola i catalana està sent espectacular.

D’aquí una pila d’anys els historiadors s’ho passaran molt bé analitzant aquest periode. Nosaltres hem de patir la manca d’informació de qualitat, però tot i així m’atreveixo a deixar escrites algunes impressions i pronòstics, per poder riure d’aquí un temps amb el meu poder de predicció.

La dimissió de Pérez Rubalcaba m’ha sorprés molt. Tothom sabia que no té el carisma per a liderar la regeneració socialista, a més d’estar molt lligat pel passat. Però per això mateix era un bon candidat per a pilotar la transició que ara deixa a mitges. Sospito que el veurem en algun càrrec a la Unió Europea.

Descartada (de moment, en política ja sabeu…) Susana Díaz, no tinc ni punyetera idea de quina cara, quin estil, i quines idees escolliran els socialistes per a liderar el nou projecte. Tant arriscat sembla ara mateix escollir algú de l’establishment com algú que no tingui passat i no ha competit i guanyat mai a unes eleccions.

Sa Majestat Joan Carles ha estat víctima de tot plegat: el desprestigi de la política i les institucions públiques espanyoles, la crisi econòmica, que la caça ja no és un esport socialment acceptable pels reis, la mala imatge que va donar en aquell discurs de la Pàsqua Militar, i la facilitat què hi ha ara per a fer enquestes demoscòpicament creïbles en les que es vegi clar què per molta inversió que faci la gent no li perdona que li mantinguem la dona oficial i l’amiga alhora. Crec què ara podrà gaudir encara més de la vida.

Felip VI començarà el seu regnat igual que va fer el seu pare: visitant Catalunya i parlant en català. Hi haurà qui dirà que això és prou bona senyal com per aturar màquines; i hi haurà qui dirà que les paraules d’una figura simbòlica no són significatives i arriben massa tard. En plena celebració del Tricentenari, nomenar un rei Felip VI no crec què sigui l’operació de marketing més brillant de la història.

Josep-Antoni Duran Lleida plega perquè s’ha quedat sense escenari. Aquest actor dominava la comèdia aquella en que interpretava el conseller matrimonial d’una parella en crisi. Però si el marit diu què no hi ha res de què parlar i la parella li presenta els papers del divorci, se li ha acabat el bròquil, que deia La Trinca.

Pronostico que intentarà competir electoralment, bé liderant UDC en solitari, bé inventant-se alguna coalició pro-tercera via. Tenint en compte què no hi ha ningú en actiu (lligueu-ho: qui volia negociar era Alfredo i ha dimitit) la patacada pot ser definitiva.

Ho patirà el seu antic rival polític Miquel Roca, amb qui ara competirà (pronostico agoseradament) al crear un nou bufet d’advocats que es dedicarà al tràfic d’influències… perdó, a les negociacions empresarials d’alt nivell.

I avui mateix ens ha sorprés en Pere Navarro. Quant molts el veiem portant el Titanic sociata cap a l’iceberg federalista, va i ens deixa segurament per no haver d’avergonyir-se més amb cada pregunta sobre aquella tieta de Terrassa ni al revisar el minvant nombre d’afiliats al seu partit. D’aquí un temps, aposto que el veurem en una fundació socialista o d’eurodiputat.

I el PSC? Crec que en Pere ha invertit les setmanes des de la desfeta europea lligant la successió amb el Miquel Iceta. Si ho han fet bé, deixaran el partit a punt de liquidació, tasca que sembla adient per la Carme Chacón. Si això tampoc ho han sabut fer, és possible què l’Àngel Ros i d’altres intentin remuntar, però queda molt poc temps (l’estiu és enmig) fins la Diada, què és el dia que retratarà tothom, i el 9-N, quan seran les properes eleccions catalanes.

I em queda el dubte de saber si la Sánchez Camacho sobreviurà aquesta dèria dimissionària. La que jo veia com més feble (espionatge, aquella connexió no aclarida amb el PSC, pèrdua de vots, desautoritzada a Madrid, …) continua somrient.

Finalment, esmentar la primera dimissió cronològica, quan encara l’abdicació no era trending, la malauradament excepcional assumpció de responsabilitats per part del Jordi Casas. Mai no m’ha agradat la seva retòrica, però ja és mala sort haver-nos perdut els seus (sarcàstics?) comentaris al veure passar pel davant tota aquesta desfilada.

Salut i sort,
Ivan.