La supèrbia del poder

A la Política compten els fets, les paraules, i els gestos. El que avui ha fet Felip VI no pot ser més clar.

Costa molt d’imaginar, i ja no parlo de creure-ho, que cap conseller o ajudant no hagi fet veure Sa Majestat la significació de rebutjar una trobada directa amb la Presidenta del Parlament i alhora una de les líders del moviment independentista català.

Penso, per tant, que el fet que Felip VI hagi preferit fer qualsevol altra cosa abans que poder parlar amb la Forcadell, encara que sigui breument i de forma protocolària, és un gest pensat i meditat. El missatge és clar: no hi ha res a parlar.

De la casa común donde cabemos todos gracias al diálogo passem al no m’agrada com penses i per tant et faig saber que jo sóc més que tu i ja sabràs el que no et convé, o alguna cosa així. En Carles Capdevila ho explica molt millor i sense fer servir tantes paraules com jo, com de costum.

Benzina per a l’incendi i per a la polarització política. Les amenaces, ho hem comentat no fa gaire, enfonsen el centre polític i aboquen a l’enfrontament. Entenc que els que es creuen amb poder suficient per a imposar la seva posició a curt termini facin servir aquesta tàctica, però tothom que hagi jugat un mínim al pòquer sap que tard o d’hora les cartes se’t giren i aleshores hi haurà algú més fort amb moltes ganes de revenja. Mala maror garantida i per molt temps.

Per tant, que l’àrbitre del joc polític prengui aquest camí, segurament d’acord amb el Gobierno, només presagia lluita sense quarter.

La primera víctima, recordem-ho, va ser un partit històricament catalanista, democràtic i moderat, encapçalat per un dels millors clients de l’Hotel Palace de Madrid. Unió va “implorar” una oferta política que el PP es va negar a donar, tot i saber que això condemnava el seu més fidel aliat a la política catalana.

Veient com han afaitat el Duran

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

L’hora dels adéus

Des que Alfredo Pérez Rubalcaba va dir que ho deixava còrrer, la renovació de cares a la política espanyola i catalana està sent espectacular.

D’aquí una pila d’anys els historiadors s’ho passaran molt bé analitzant aquest periode. Nosaltres hem de patir la manca d’informació de qualitat, però tot i així m’atreveixo a deixar escrites algunes impressions i pronòstics, per poder riure d’aquí un temps amb el meu poder de predicció.

La dimissió de Pérez Rubalcaba m’ha sorprés molt. Tothom sabia que no té el carisma per a liderar la regeneració socialista, a més d’estar molt lligat pel passat. Però per això mateix era un bon candidat per a pilotar la transició que ara deixa a mitges. Sospito que el veurem en algun càrrec a la Unió Europea.

Descartada (de moment, en política ja sabeu…) Susana Díaz, no tinc ni punyetera idea de quina cara, quin estil, i quines idees escolliran els socialistes per a liderar el nou projecte. Tant arriscat sembla ara mateix escollir algú de l’establishment com algú que no tingui passat i no ha competit i guanyat mai a unes eleccions.

Sa Majestat Joan Carles ha estat víctima de tot plegat: el desprestigi de la política i les institucions públiques espanyoles, la crisi econòmica, que la caça ja no és un esport socialment acceptable pels reis, la mala imatge que va donar en aquell discurs de la Pàsqua Militar, i la facilitat què hi ha ara per a fer enquestes demoscòpicament creïbles en les que es vegi clar què per molta inversió que faci la gent no li perdona que li mantinguem la dona oficial i l’amiga alhora. Crec què ara podrà gaudir encara més de la vida.

Felip VI començarà el seu regnat igual que va fer el seu pare: visitant Catalunya i parlant en català. Hi haurà qui dirà que això és prou bona senyal com per aturar màquines; i hi haurà qui dirà que les paraules d’una figura simbòlica no són significatives i arriben massa tard. En plena celebració del Tricentenari, nomenar un rei Felip VI no crec què sigui l’operació de marketing més brillant de la història.

Josep-Antoni Duran Lleida plega perquè s’ha quedat sense escenari. Aquest actor dominava la comèdia aquella en que interpretava el conseller matrimonial d’una parella en crisi. Però si el marit diu què no hi ha res de què parlar i la parella li presenta els papers del divorci, se li ha acabat el bròquil, que deia La Trinca.

Pronostico que intentarà competir electoralment, bé liderant UDC en solitari, bé inventant-se alguna coalició pro-tercera via. Tenint en compte què no hi ha ningú en actiu (lligueu-ho: qui volia negociar era Alfredo i ha dimitit) la patacada pot ser definitiva.

Ho patirà el seu antic rival polític Miquel Roca, amb qui ara competirà (pronostico agoseradament) al crear un nou bufet d’advocats que es dedicarà al tràfic d’influències… perdó, a les negociacions empresarials d’alt nivell.

I avui mateix ens ha sorprés en Pere Navarro. Quant molts el veiem portant el Titanic sociata cap a l’iceberg federalista, va i ens deixa segurament per no haver d’avergonyir-se més amb cada pregunta sobre aquella tieta de Terrassa ni al revisar el minvant nombre d’afiliats al seu partit. D’aquí un temps, aposto que el veurem en una fundació socialista o d’eurodiputat.

I el PSC? Crec que en Pere ha invertit les setmanes des de la desfeta europea lligant la successió amb el Miquel Iceta. Si ho han fet bé, deixaran el partit a punt de liquidació, tasca que sembla adient per la Carme Chacón. Si això tampoc ho han sabut fer, és possible què l’Àngel Ros i d’altres intentin remuntar, però queda molt poc temps (l’estiu és enmig) fins la Diada, què és el dia que retratarà tothom, i el 9-N, quan seran les properes eleccions catalanes.

I em queda el dubte de saber si la Sánchez Camacho sobreviurà aquesta dèria dimissionària. La que jo veia com més feble (espionatge, aquella connexió no aclarida amb el PSC, pèrdua de vots, desautoritzada a Madrid, …) continua somrient.

Finalment, esmentar la primera dimissió cronològica, quan encara l’abdicació no era trending, la malauradament excepcional assumpció de responsabilitats per part del Jordi Casas. Mai no m’ha agradat la seva retòrica, però ja és mala sort haver-nos perdut els seus (sarcàstics?) comentaris al veure passar pel davant tota aquesta desfilada.

Salut i sort,
Ivan.

Ser o no ser olímpics, aquesta és la qüestió

Creure’t el millor o ser el millor. Ser o aparentar. Guanyar o perdre.

La diferència entre aquesta dona i aquest senyor és abismal. Independentement de la opinió què tingues sobre les institucions què representen o el què t’agradi la seva imatge, o la  família de cadascú: ell sap parlar, sap anglès, sap el què diu, i sap el què vol transmetre; ella, no.

I és què hi ha moments a la vida en què no n’hi ha prou amb saber llegir un discurs ben preparat, cal saber respondre.

I això és nota. Es nota molt. I hi ha gent què pensa: si algú com tu pot governar la teva ciutat, qui em diu què l’organització de la teva candidatura trobarà algú millor què pugui organitzar bé uns JJ.OO.? I tampoc és què hagi triat l’exemple del Príncep amb massa mala llet, ni buscant algú d’especialment alt nivell. Me l’han posat a huevo. Però això només són aparences.

Què si, què a Buenos Aires ja van arribar (per cert, d’una manera més aviat poc austera) amb tot el peix venut. Però si així van representar la funció al teatre gran davant la televisió, no vull pensar com va anar la cosa durant les representacions dels darrers anys quan no havia la tele al davant.

Si es vol tenir credibilitat en capacitat organitzativa, cal alguna cosa més què dir què és té aquesta capacitat. No és només no saber parlar en anglès (requisit què diuen imprescindible per a qualsevol entrevista de feina), és què el primer responsable no vulgui donar explicacions públicament a menys què no et quedi altre remei, i què quan contesta una pregunta no se sap què diu, és què el partit polític que governa el país i es gestiona amb fons públics té dirigents què no recorden com els gasten, o no coneixen a cap empresari ni polític al seu propi país, i perden un munt de diners sense saber com.

Per dir-ho clarament, el COI no és la Generalitat, què li va donar una segona oportunitat a algú què ja havia ensenyat com treballava.

I si es vol presumir de nivell professional de l’esport, cal alguna cosa més què bons esportistes què individualment o gràcies a clubs privats han triomfat. Cal demostrar què tens unes estructures sòlides, i no la majoria de federacions esportives en pèrdues. Per no parlar del tema del dopatge.

Per a rebre confiança, primer has d’oferir solvència. Cal molt més què dir què necessites què confiin en tu. Entre d’altres coses, perquè només aquesta petició ja és una inversió ben forta.

Cal, entre d’altres coses, saber comptar. El primer cop què el COI va rebutjar la candidatura madrilenya va ser el 2005. El 2020, aquell 80% d’infraestructures ja construïdes del què tant es presumeix tindran quinze anys llargs de vida i ja no seran tant modernes i noves com ho eren el primer cop què les van presentar a examen.

Cal saber què es pot perdre. Cal saber perdre. Cal no viure a una realitat paral·lela. Posats a fer ironia, reconeguem també què en matèria de corrupció hi ha qui pot donar lliçons a la resta del món.

I cal obrir bé les orelles. Quan la gent què t’ha de votar o recolzar dubta de com fas les coses o de la honestedat d’un dels teus màxims responsables, vol dir què potser no tens tots els suports què penses.

I és què a més, és la tercera vegada en vuit anys què es suspén l’examen. Un cop més, i això és tendència història molt consolidada, Espanya no aprén (i a més alguns creuen què no es pot aprendre!).

El drama d’Espanya és què està governada per gent del nivell d’Ana Botella,  gestionada per personatges com l’Alejandro Blanco, i dirigida pels què els escullen pel càrrecs què ocupen, tot considerant què estan prou preparats per a presentar-se a la reunió de dissabte passat. I com l’Ana i l’Alejandro, n’hi ha un munt. I com els què els han escollit, també. Massa.

Ep, i no diria jo què els catalans tinguem una elit política millor què l’espanyola!

Salut i sort,
Ivan.
PS: dos què escriuen millor què jo i que opinen de manera molt semblant són kantinu i  el Fernando Carreño.
Bola extra: els afeccionats a les teories conspiratòries, algun comentari sobre els articles d’El Mundo?