Creure’t el millor o ser el millor. Ser o aparentar. Guanyar o perdre.

La diferència entre aquesta dona i aquest senyor és abismal. Independentement de la opinió què tingues sobre les institucions què representen o el què t’agradi la seva imatge, o la  família de cadascú: ell sap parlar, sap anglès, sap el què diu, i sap el què vol transmetre; ella, no.

I és què hi ha moments a la vida en què no n’hi ha prou amb saber llegir un discurs ben preparat, cal saber respondre.

I això és nota. Es nota molt. I hi ha gent què pensa: si algú com tu pot governar la teva ciutat, qui em diu què l’organització de la teva candidatura trobarà algú millor què pugui organitzar bé uns JJ.OO.? I tampoc és què hagi triat l’exemple del Príncep amb massa mala llet, ni buscant algú d’especialment alt nivell. Me l’han posat a huevo. Però això només són aparences.

Què si, què a Buenos Aires ja van arribar (per cert, d’una manera més aviat poc austera) amb tot el peix venut. Però si així van representar la funció al teatre gran davant la televisió, no vull pensar com va anar la cosa durant les representacions dels darrers anys quan no havia la tele al davant.

Si es vol tenir credibilitat en capacitat organitzativa, cal alguna cosa més què dir què és té aquesta capacitat. No és només no saber parlar en anglès (requisit què diuen imprescindible per a qualsevol entrevista de feina), és què el primer responsable no vulgui donar explicacions públicament a menys què no et quedi altre remei, i què quan contesta una pregunta no se sap què diu, és què el partit polític que governa el país i es gestiona amb fons públics té dirigents què no recorden com els gasten, o no coneixen a cap empresari ni polític al seu propi país, i perden un munt de diners sense saber com.

Per dir-ho clarament, el COI no és la Generalitat, què li va donar una segona oportunitat a algú què ja havia ensenyat com treballava.

I si es vol presumir de nivell professional de l’esport, cal alguna cosa més què bons esportistes què individualment o gràcies a clubs privats han triomfat. Cal demostrar què tens unes estructures sòlides, i no la majoria de federacions esportives en pèrdues. Per no parlar del tema del dopatge.

Per a rebre confiança, primer has d’oferir solvència. Cal molt més què dir què necessites què confiin en tu. Entre d’altres coses, perquè només aquesta petició ja és una inversió ben forta.

Cal, entre d’altres coses, saber comptar. El primer cop què el COI va rebutjar la candidatura madrilenya va ser el 2005. El 2020, aquell 80% d’infraestructures ja construïdes del què tant es presumeix tindran quinze anys llargs de vida i ja no seran tant modernes i noves com ho eren el primer cop què les van presentar a examen.

Cal saber què es pot perdre. Cal saber perdre. Cal no viure a una realitat paral·lela. Posats a fer ironia, reconeguem també què en matèria de corrupció hi ha qui pot donar lliçons a la resta del món.

I cal obrir bé les orelles. Quan la gent què t’ha de votar o recolzar dubta de com fas les coses o de la honestedat d’un dels teus màxims responsables, vol dir què potser no tens tots els suports què penses.

I és què a més, és la tercera vegada en vuit anys què es suspén l’examen. Un cop més, i això és tendència història molt consolidada, Espanya no aprén (i a més alguns creuen què no es pot aprendre!).

El drama d’Espanya és què està governada per gent del nivell d’Ana Botella,  gestionada per personatges com l’Alejandro Blanco, i dirigida pels què els escullen pel càrrecs què ocupen, tot considerant què estan prou preparats per a presentar-se a la reunió de dissabte passat. I com l’Ana i l’Alejandro, n’hi ha un munt. I com els què els han escollit, també. Massa.

Ep, i no diria jo què els catalans tinguem una elit política millor què l’espanyola!

Salut i sort,
Ivan.
PS: dos què escriuen millor què jo i que opinen de manera molt semblant són kantinu i  el Fernando Carreño.
Bola extra: els afeccionats a les teories conspiratòries, algun comentari sobre els articles d’El Mundo?