A la Política compten els fets, les paraules, i els gestos. El que avui ha fet Felip VI no pot ser més clar.

Costa molt d’imaginar, i ja no parlo de creure-ho, que cap conseller o ajudant no hagi fet veure Sa Majestat la significació de rebutjar una trobada directa amb la Presidenta del Parlament i alhora una de les líders del moviment independentista català.

Penso, per tant, que el fet que Felip VI hagi preferit fer qualsevol altra cosa abans que poder parlar amb la Forcadell, encara que sigui breument i de forma protocolària, és un gest pensat i meditat. El missatge és clar: no hi ha res a parlar.

De la casa común donde cabemos todos gracias al diálogo passem al no m’agrada com penses i per tant et faig saber que jo sóc més que tu i ja sabràs el que no et convé, o alguna cosa així. En Carles Capdevila ho explica molt millor i sense fer servir tantes paraules com jo, com de costum.

Benzina per a l’incendi i per a la polarització política. Les amenaces, ho hem comentat no fa gaire, enfonsen el centre polític i aboquen a l’enfrontament. Entenc que els que es creuen amb poder suficient per a imposar la seva posició a curt termini facin servir aquesta tàctica, però tothom que hagi jugat un mínim al pòquer sap que tard o d’hora les cartes se’t giren i aleshores hi haurà algú més fort amb moltes ganes de revenja. Mala maror garantida i per molt temps.

Per tant, que l’àrbitre del joc polític prengui aquest camí, segurament d’acord amb el Gobierno, només presagia lluita sense quarter.

La primera víctima, recordem-ho, va ser un partit històricament catalanista, democràtic i moderat, encapçalat per un dels millors clients de l’Hotel Palace de Madrid. Unió va “implorar” una oferta política que el PP es va negar a donar, tot i saber que això condemnava el seu més fidel aliat a la política catalana.

Veient com han afaitat el Duran…

Salut i sort,
Ivan.