Un àlbum extraordinari fa 30 anys.

Fins aquell àlbum i aquella gira, The Boss no era ni de lluny tant conegut com ho és ara. Entre un cognom complicat i un estil què aleshores era poc convencional, àlbums majestuosos com The River o Nebraska havien tingut molt menys reconeixement del que mereixien. Springsteen era un nom que llegia a Rocdelux i al Ruta66 però no escoltava gaire a la ràdio.

Però tot d’una va arribar una confluència favorable: cansament del heavy, manca d’estrelles rock, prolongades absències mediàtiques de Michael Jackson, Prince que deixava el rock per centrar-se en el funk, la separació de The Police, … i una banda formidable armada d’un repertori sensacional.

Un videoclip amb imatges que semblaven molt patriòtiques però amb una lletra què, a poc que entenguessis l’anglès, veies què era amarga. I una interpretació sense concessions. Del mateix àlbum, l’èxit comercial del Dancing in the Dark, la diversió de Working in a Highway, la melangia de My Hometown i la reflexió  humana de Glory Days. El que recordo què més em va impactar i el què encara ara m’agrada més, tot i què la resta del disc és també excel·lent.

I després va arribar la llegenda dels seus concerts, què vam trigar encara uns anys en poder gaudir (a la gira del 80 la meva generació no va ser a temps) i de quina manera.

Ara fa temps que l’he deixat de seguir. El seu darrer àlbum que vaig escoltar sencer va ser Wrecking Ball i em va decebre molt. I el què he escoltat del darrer, igual. Però tot i el temps, el reconèixer què ara és més una empresa multimilionària què un working class hero, Bruce continua portant-me bon rotllo i bons records.

Salut i sort,
Ivan.