Rèquiem per un diari

Fa més de vint anys que llegeixo habitualment El País. De fet, fins fa poquíssim, era la primera capçalera d’internet a la que acudia quan volia informar-me. Però cada cop em costa més llegir-lo i creure’m el què llegeixo.

De sempre, la seva línea editorial no ha coincidit gaire amb la meva posició, però això ja m’està bé: llegir només els que estan d’acord amb tu et pot aclarir i enriquir els teus arguments, però no pas el teu coneixement. Però mica en mica he anat trobant delictes i faltes que van minvant la meva confiança en el que publica El País.

No sabria dir quan, però vaig començar a veure que algunes seccions perdien qualitat. El suplement tecnològic i el d’espectacles i oci van passar de ser informatius a publicitaris. I els articles publicats a la web van començar a mostrar faltes d’ortografia que a l’institut on vaig estudiar haguessin portat a redactor, cap de redacció, director i editor a setembre. Quan veus què es treballa malament, sospites del resultat final.

Continuu llegint alguns reportatges i blocs, els d’Història principalment. I encara hi signa el Ramon Besa, que amb el José Sámano forma la millor secció d’esports que es pot llegir actualment. Però hi ha un moment en que veus que no és que hagin comés algun error de documentació, d’investigació, o que la seva presentació sigui esbiaixada; és que fins i tot jo sé veure que em volen manipular i m’estan mentint.

El seu editorial del 13 de juny defensa el Pere Navarro. Res a dir, la opinió és lliure. Però jo també sóc lliure d’analitzar el text i opinar. I és que l’editorialista d’El País escriu coses com la següent:

son líderes como Duran y Navarro, con la ayuda de Pérez Rubalcaba. A ellos se debe la idea de una reforma federal de la Constitución que incorpore algún tipo de reconocimiento de la personalidad singular de Cataluña

Si això ho escriu un enviat especial de les antípodes que acaba d’aterrar a Espanya, ho entenc. Però d’un diari que porta funcionant gairebé quaranta anys espero (exigeixo!) un coneixment millor del que s’ha anat proposant des de Catalunya en aquest periode. Algú que tingui temps podria fer recerca a l’hemeroteca i veure com es va qualificar el projecte d’Estatut de Catalunya que uns van raspallar, altres votar en referèndum i uns quants retallar a un despatx d’un tribunal nomenat pels dos partits constitucionals.

El mérito de Navarro, elegido hace dos años y medio ya en mitad de la crisis, es particularmente relevante, porque ha conseguido —a pesar de las presiones soberanistas— mantener la unidad socialista

Jo no sóc professional de la informació, i la memòria em dóna per a recordar un bon grapat de notícies sobre militants que abandonen el PSC i discrepàncies públiques molt clares dins del partit. Fins i tot el Pere Navarro hi va parlar quan en va plegar! Error, oblit?

no obtuvo el acuerdo ni del sector soberanista de su partido ni el pleno consenso con el PSOE. Su posición era incomprendida en un sitio y en otro.

Caram! Doncs si a cap banda no l’entenien, com podia ser que mantinguès la unitat i tal? Seguim llegint.

Pero lo más grave es que no ha sido precisamente la esperable presión soberanista la que se ha llevado por delante al primer secretario del PSC sino su propio entorno político. Y no son precisamente los críticos soberanistas en fuga quienes le han liquidado. Navarro pudo resistir la presión exterior, a pesar de afectarle muy personalmente, con una agresión violenta incluida y una reacción lamentable y cruel por parte del soberanismo; pero no ha podido resistir la falta de responsabilidad y compromiso de buena parte de los militantes y dirigentes socialistas.

Doncs no: simplment una contradicció flagrant. El que mantenia la unitat patia “fugas” i no aconseguia el “compromiso” dels seus militants.

Però el més greu és que El País encara defensa (recordem: és la editorial) la primera versió de Navarro sobre l’incident a Terrassa, sense informar els seus lectors que els protagonistes es coneixien des de feia trenta anys i tenien una relació diguem-ne conflictiva. Si no s’han enterat, són uns inútils; si ho saben, uns mentiders. En qualsevol cas, gent de la que no em puc fiar.

De la resta d’aquest editorial, en podem parlar i opinar. El trobo cec i desencertat, però respectable. Ara, entre el biaix i la tergiversació, hi ha una gran distància, tant alfabètica com moral.

Salut i sort,
Ivan.

7 respostes a «Rèquiem per un diari»

  1. Avatar de francis black
    francis black

    El sábado fui a la paya y lo compré dos personas es fácil de compartir. Normalmente leo cosas sueltas por internet, en los bares no lo suelen tener, demasiado denso, no me parece un gran diario, de los que hay ninguno me lo parece, el suplemento cultural del Avui de los viernes es de lo mejor.

    Al PSC lo veo en fase terminal, pierden gente por todos lados y la sensación es que a nadie le apetece limpiar lo que deben tener dentro y decidir lo que hay que hacer, Supongo que es mejor subir en un tren ya encarrilado tipo ERC ahora. Si ERC llega a mandar y viendo la experiencia anterior fichara a gente del entorno PSC con un perfil técnico y algo soberanista,

  2. Ai noi, amb això de El País tinc una mica de déjà vu. No l’havíem tingut aquesta conversa ja?

    El País era un diari molt cuidat, amb molts recursos i amb voluntat de diari de referència. Però també ha estat sempre molt jacobí, és a dir, molt (i molt) esbiaixiat parlant de nacionalitats. No només amb violència política de pel mig, com al País Basc. Els exemples d’editorials de El País de vint anys enrere del to del què comentes referits a la política catalana són nombrosos i hi ha tesis escrites i tot.

    De manera que, ben mirat, celebro que ja no estigui tant cuidat i no tingui tants recursos. Perquè això fa més evident als ulls dels qui se’l miren amb carinyo, com tu, el biaix ideològic que sempre ha destil·lat el diari. El diari, el conjunt del diari, la tria de notícies i la manera de tractar-les. L’editorial en un diari només és un exercici d’honradesa que en tres paràgrafs t’explica el biaix de tota la resta.

    Segur que tècnicament, professionalment, El País ha anat a pitjor, no ho dubto. Però en biaix, manipulació i tergiversació, per fer servir les teves paraules, és on sempre ha estat. Ni més, ni menys. Si ara et fa mal a la vista em penso que ha canviat més la teva mirada sobre el diari que el diari en sí. I que consti que me n’alegro.

    1. No, haviem tingut la conversa sobre el biaix del diari. Que si, sempre ha estat el mateix, ho he escrit més amunt, però què ha creuat la frontera entre allò què és opinable i allò què en 20 milisegons es pot comprovar què és fals.

      No em queixo del seu punt de vista, cadascú és lliure d’opinar i de tenir la línea editorial que millor li sembli. A El País el Pujol sempre ha sortit tant fotogènic i li han fet entrevistes tant amables com l’Aznar a El Periódico. Quan publiquen articles del Culla és a la secció de Catalunya i quan li publiquen al Cercas és a l’edició per tota Espanya. Decisions lliures i opinables.

      És clar què jo he canviat en aquests anys. Gràcies a Déu! Però crec què El País ho ha fet més. Recordo un article de fa una pila d’anys on l’articulista criticava una [de tantes] reforma educativa de la Generalitat perquè obligava els escolars a aprendre sobre la sardana “la cual se describe como un género musical como la ópera”. (Això ho devia signar un periodista com el Bob Woodward…). Opinable, exagerat, intencionat, però els fets corresponien a la realitat.

      M’agrada el periodisme què intenta influir en el curs dels esdeveniments però què ho fa explicant la realitat, des del seu punt de vista, no inventant-se una realitat paral·lela. No m'agrada ni el Pedro J ni el què he comentat a l’article, no pel seu punt de vista, sinó perquè el que escriuen no pot ser cert des de cap punt de vista.

      Espero ser tolerant amb la ideologia; però amb la gramàtica, l’ortografia i la lògica, implacable.

      1. Entenc el que vols dir però considerar falses algunes o moltes de les afirmacions de la línia editorial i dels continguts d’un diari sempre ha estat qüestió del propi punt de vista i de la teva proximitat a la realitat que es descriu, no del temps que trigues a adonar-te’n. A dia d’avui cap dels detalls que perceps com a òbviament falsos són percebuts com a falsos per un lector mitjanament ben informat de, posem per cas, Algesires, Toledo o Madrid. Tampoc per a un lector mitjà de Sabadell, posem per cas, que només consumeixi premsa i ràdio editada des de Madrid. En la seva realitat paral·lela (a la nostra) res de tot això és òbviament fals.

        Remuntant-me a la prehistòria jo no recordo haver llegit cap editorial de El País relacionat amb el País Basc que no em semblés òbviament fals. Fins que vaig deixar de llegir-los per no fer-me més mala sang. No parlo de les opinions sinó d’alguns fets que jo podia considerar com a òbviament falsos però tu no. Algunes coses molt bèsties. Perquè per a percebre alguna cosa com a falsa has de tenir una font de coneixement alternativa i, alhora, creïble (per a tu).

        Tampoc no recordo cap editorial dels 80 o 90 que protagonitzés cap grup que pogués caracteritzar-se com a més o menys nacionalista-sobiranista-independentista català que no estigués empeltat de fets òbviament falsos i/o amb un tractament tendenciós. Però la tria de fets i la seva manipulació és una prerrogativa d’explicar notícies. No hi ha fets neutrals i després opinions del mitjà, els fets i les opinions van tot barrejats. I si en algun moment vas pensar que podies distingir fets i opinions en el que t’explicava el diari em temo que potser vol dir que El País t’ha marcat una pila de gols durant una pila de temps.

  3. De El País solo me gusta el suplemento Babelia, los sábados. De los demás periódicos me quedo con la contraportada de La Vanguardia y la página de las esquelas y los obituarios. Desde que vivo en la absoluta ignorancia política he descubierto que otra realidad es posible

    1. Esquelas y obituarios… Aquí hay materia para un cuento. 😉

  4. Normalmente, la realidad supera la ficción de tal manera, que no te quedan ganas para escribir cuentos.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: