Populismes

springsteen-on-trump

La cita és de Bruce Springsteen parlant sobre Donald Trump. La podeu trobar a molts llocs, per exemple a Billboard, on comenten una entrevista pública del Boss amb un editor del New Yorker.

Opino que aquest pensament aplica a molts més polítics i partits. A Europa ho estem patint des de fa temps amb els feixistes no declarats, bocamolls interessats, i molts conservadors que defensen protegir el de sempre perquè no volen canviar res.

La manera en que s’està produint la globalització està deixant molts danys col·laterals pel camí. Però aquest és un altre tema1.

Molta sort avui, americans i subdits de l’imperi.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Si, Jordi, sé què tinc pedent fer un article sobre aquest altre tema. I un altre sobre Europa i el Brexit. 

Born in the U.S.A.

Un àlbum extraordinari fa 30 anys.

Fins aquell àlbum i aquella gira, The Boss no era ni de lluny tant conegut com ho és ara. Entre un cognom complicat i un estil què aleshores era poc convencional, àlbums majestuosos com The River o Nebraska havien tingut molt menys reconeixement del que mereixien. Springsteen era un nom que llegia a Rocdelux i al Ruta66 però no escoltava gaire a la ràdio.

Però tot d’una va arribar una confluència favorable: cansament del heavy, manca d’estrelles rock, prolongades absències mediàtiques de Michael Jackson, Prince que deixava el rock per centrar-se en el funk, la separació de The Police, … i una banda formidable armada d’un repertori sensacional.

Un videoclip amb imatges que semblaven molt patriòtiques però amb una lletra què, a poc que entenguessis l’anglès, veies què era amarga. I una interpretació sense concessions. Del mateix àlbum, l’èxit comercial del Dancing in the Dark, la diversió de Working in a Highway, la melangia de My Hometown i la reflexió  humana de Glory Days. El que recordo què més em va impactar i el què encara ara m’agrada més, tot i què la resta del disc és també excel·lent.

I després va arribar la llegenda dels seus concerts, què vam trigar encara uns anys en poder gaudir (a la gira del 80 la meva generació no va ser a temps) i de quina manera.

Ara fa temps que l’he deixat de seguir. El seu darrer àlbum que vaig escoltar sencer va ser Wrecking Ball i em va decebre molt. I el què he escoltat del darrer, igual. Però tot i el temps, el reconèixer què ara és més una empresa multimilionària què un working class hero, Bruce continua portant-me bon rotllo i bons records.

Salut i sort,
Ivan.