Cançons d’estiu

Gràcies a gent com Georgie Dann el terme cançó de l’estiu és pràcticament sinònim d’horterada. I gràcies a la cervesera Damm també és sinònim d’operació de màrqueting. Però hi ha cançons d’estiu.

Cançons que ens parlen de l’estiu i d’allò que l’estiu significa dins el nostre món, en la concepció que tenim d’allò que ha de passar. I una de les coses que passen, afortunadament, un cop l’any, és que la majoria de tios i també algunes ties gaudim d’una temporada en que les nenes estan més maques que mai, porten roba que deixa veure la seva pell i apreciar la seva figura, somriuen més, moltes estan bronzejades i algunes fins i tot sembla que s’alegrin de creuar-se amb tu.

Bruce ho canta millor que jo ho escric, però hi ha coses ben senzilles i innocents que fan que la vida sigui molt més agradable. La cançó és del seu àlbum Magic.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Cançons engrescadores

De Regal de Reis aquí teniu un grapat de cançons que a mi em canvien el dia. Tant se fa si fa sol o plou; si la feina va bé o malament; si l’equip guanya o perd. Escoltar una d’aquestes i que se’m clavi un somriure d’orella a orella a la cara, i que el cor se m’ompli d’optimisme és tot una.

Bola extra: aquesta altra versió de Ja sei namorar no sóna tant bé, però el video reflecteix molt millor l’alegria que desprén. I per raons sentimentals, la gira del 2008 de The Police també havia d’aparèixer aquí.

A vosaltres, quines cançons us engresquen?

Salut i sort,
Ivan.

Bruce al Camp Nou

Segon concert del Magic Tour a Barcelona. Grandíssim concert de rock’n’roll. Tres hores elèctriques, un munt d’emocions, i al final un públic entregat i satisfet.

Bruce Springsteen a Barcelona

Us explico: la Nunuki va comprar entrades que preu rodó costaven 60 €. El concert va començar amb més de mig hora de retard; el so era horrorós; no va tocar gairebé cap de les seves cançons emblemàtiques; i cap de les que a mi m’agraden especialment. Va pagar la pena? Del tot.

Hi ha quatre camins per a aconseguir un gran concert. La primera és la dels Rolling Stones: per aplastament. Durant dues hores et bombardegen amb cançons on la pitjor només és magnífica; el subtítol ja pot dir la noche de los muertos vivientes, que només per repertori el concert és un èxit. La segona és per ofici: algú que porta un munt d’anys a la carretera, que té un bon repertori i que amb molta dedicació i molt saber escoltar el seu públic sap què ha de fer exactament a cada moment per posar-se’l a la butxaca. Els que heu vist en directe gent com Manolo García o Rosendo sabeu del que parlo. La tercera és la producció: montes un show super-mega-espectacular, cuidant tots els detalls de la producció, posant els millors professionals a tot arreu i allò acaba sortint rodó. Parlem de Madonna o Pink Floyd. (A grans trets; tant Madonna com Pink Floyd tenen repertoris llegendaris, els Stones també tenen ofici …; ja m’enteneu).

Bruce Springsteen va triomfar diumenge la nit per geni. Va prescindir del bo i millor del seu arsenal (The River, Born in the USA, Hungry Heart, Out in the Street, Dancing in the Dark, My Hometown, Glory Days, … no en va tocar ni una). Va arrancar el concert amb 10th Avenue Freeze-Out i va continuar amb Radio Nowhere. Amb aquestes dues ja es va posar el públic a la butxaca després d’haver-nos fet esperar durant gairebé tres quarts d’hora. El concert va continuar durant una hora bona amb cançons del fons d’armari de la banda (Light of day i Working on the highway, per exemple) amb només Darkness at the Edge of Town com un dels grans himnes. I el públic encantat amb una descàrrega d’entrega, de qualitat en la interpretació i de qualitat en les cançons. S’ha de ser molt bo per incendiar el Camp Nou. S’ha de ser molt bo per a fer-ho quan tothom està esperant que ho facis. Bruce va portar el clímax amb Tougher Than The Rest, Murder Incorporated i The Promised Land.

D’allí fins el final, un munt de música, el ritme cardíac pels núvols i la boca oberta en tot moment. Springsteen va tocar la guitarra (fins i tot de solista) molt més que en els altres concerts que l’he vist. I va parlar en català un munt de cops i parrafades llargues (Felip Puig igual diria que sense gaire correcció, però jo ho valoro) com la que va fer per presentar Livin’ in the Future. D’entre les peticions del públic va destacar la d’un noi que portava un rétol lluminós reclamant Goin’ Down, que naturalment va caure. De les que van fer tremolar l’estadi, recordo Badlands.

Als bisos, per fi, van caure Thunder Road, The Rising i Born to Run. Va voler convertir el final del concert amb una festa i van tocar el seu conegut Detroit Medley, Rosalita i la folk American Land, per acabar el concert igual que en aquell històric concert d’Amnistia Internacional, al mateix escenari, barrejant La Bamba i Twist & Shout. Brutal. Im-pres-si-o-nant.

Paga la pena pagar 60 euros en un moment en que encara et pots baixar per internet tota la música (incloent gravacions de concerts) que vulguis? I tant! La sensació del rugit del públic i la banda pujant-te per les cames, transmesa per la pedra de l’estadi; veure com els que serveixen cervesa a les barres passen de tot i comencen a ballar; girar-te i veure tota la graderia del Camp Nou en peu i cantant; notar com tremola el terra perquè tothom està saltant al ritme de la música; veure el mar de 75.000 parells de braços oscil·lant davant teu … i, sobre tota la resta, la música, la banda i el cantant que aconsegueixen que tot això passi.

Salut i sort,
Ivan.