Bruce al Camp Nou

Segon concert del Magic Tour a Barcelona. Grandíssim concert de rock’n’roll. Tres hores elèctriques, un munt d’emocions, i al final un públic entregat i satisfet.

Bruce Springsteen a Barcelona

Us explico: la Nunuki va comprar entrades que preu rodó costaven 60 €. El concert va començar amb més de mig hora de retard; el so era horrorós; no va tocar gairebé cap de les seves cançons emblemàtiques; i cap de les que a mi m’agraden especialment. Va pagar la pena? Del tot.

Hi ha quatre camins per a aconseguir un gran concert. La primera és la dels Rolling Stones: per aplastament. Durant dues hores et bombardegen amb cançons on la pitjor només és magnífica; el subtítol ja pot dir la noche de los muertos vivientes, que només per repertori el concert és un èxit. La segona és per ofici: algú que porta un munt d’anys a la carretera, que té un bon repertori i que amb molta dedicació i molt saber escoltar el seu públic sap què ha de fer exactament a cada moment per posar-se’l a la butxaca. Els que heu vist en directe gent com Manolo García o Rosendo sabeu del que parlo. La tercera és la producció: montes un show super-mega-espectacular, cuidant tots els detalls de la producció, posant els millors professionals a tot arreu i allò acaba sortint rodó. Parlem de Madonna o Pink Floyd. (A grans trets; tant Madonna com Pink Floyd tenen repertoris llegendaris, els Stones també tenen ofici …; ja m’enteneu).

Bruce Springsteen va triomfar diumenge la nit per geni. Va prescindir del bo i millor del seu arsenal (The River, Born in the USA, Hungry Heart, Out in the Street, Dancing in the Dark, My Hometown, Glory Days, … no en va tocar ni una). Va arrancar el concert amb 10th Avenue Freeze-Out i va continuar amb Radio Nowhere. Amb aquestes dues ja es va posar el públic a la butxaca després d’haver-nos fet esperar durant gairebé tres quarts d’hora. El concert va continuar durant una hora bona amb cançons del fons d’armari de la banda (Light of day i Working on the highway, per exemple) amb només Darkness at the Edge of Town com un dels grans himnes. I el públic encantat amb una descàrrega d’entrega, de qualitat en la interpretació i de qualitat en les cançons. S’ha de ser molt bo per incendiar el Camp Nou. S’ha de ser molt bo per a fer-ho quan tothom està esperant que ho facis. Bruce va portar el clímax amb Tougher Than The Rest, Murder Incorporated i The Promised Land.

D’allí fins el final, un munt de música, el ritme cardíac pels núvols i la boca oberta en tot moment. Springsteen va tocar la guitarra (fins i tot de solista) molt més que en els altres concerts que l’he vist. I va parlar en català un munt de cops i parrafades llargues (Felip Puig igual diria que sense gaire correcció, però jo ho valoro) com la que va fer per presentar Livin’ in the Future. D’entre les peticions del públic va destacar la d’un noi que portava un rétol lluminós reclamant Goin’ Down, que naturalment va caure. De les que van fer tremolar l’estadi, recordo Badlands.

Als bisos, per fi, van caure Thunder Road, The Rising i Born to Run. Va voler convertir el final del concert amb una festa i van tocar el seu conegut Detroit Medley, Rosalita i la folk American Land, per acabar el concert igual que en aquell històric concert d’Amnistia Internacional, al mateix escenari, barrejant La Bamba i Twist & Shout. Brutal. Im-pres-si-o-nant.

Paga la pena pagar 60 euros en un moment en que encara et pots baixar per internet tota la música (incloent gravacions de concerts) que vulguis? I tant! La sensació del rugit del públic i la banda pujant-te per les cames, transmesa per la pedra de l’estadi; veure com els que serveixen cervesa a les barres passen de tot i comencen a ballar; girar-te i veure tota la graderia del Camp Nou en peu i cantant; notar com tremola el terra perquè tothom està saltant al ritme de la música; veure el mar de 75.000 parells de braços oscil·lant davant teu … i, sobre tota la resta, la música, la banda i el cantant que aconsegueixen que tot això passi.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

3 thoughts on “Bruce al Camp Nou

  1. Jo vaig anar-hi dissabte i sembla que el repertori va ser bastant diferent. Allà si que va tocar The River, Thunder Road, Hungry Heart, Dancing in the Dark, Glory Days, etc… La gent que va anar-hi tots 2 dies (en conec alguns. Això són fans…) devia al·lucinar… Com vaig al·lucinar jo mateix, de fet. La pitjor pega que jo li poso al concert ja l’has esmentat tu: la qualitat del so era terrible. Suposo que l’acústica del Camp Nou és dolenta, no se, jo vaig atribuïr-ho a això. En qualsevol cas és als concerts quan entens allò de The Boss. Realment ho és. I el paio es va passar més estona a baix de l’escenari, amb el públic, que a dalt. Jo tenia els pels de punta més sovint que arrapats. Diria que a la meva “soon-to-be” filla Clàudia també li va agradar, perquè es va passar l’estona “ballant” a la panxa de la meva dona. Si és veritat que la música que escolten en aquesta etapa queda gravada en algun lloc del subconscient poden passar dos coses: que neixi sent fan de’n Bruce Springsteen o que no pugui soportar-lo… pobreta… espero que li agradés (per la meva banda, ja fa temps que li posso sovint The River (tristíssima però preciosa) per acostumar-la. Aquest i el concert de Nick Cave and the Bad Seeds que vaig veure fa uns anys són els millors que he vist (que tampoc són gaires, per a què negar-ho).

  2. Hola,

    El meu punt de vista sobre el concert té l’avantatge de ser bastant imparcial ja que no soc seguidor de Springsteen. Va ser un show, així ho va qualificar ell mateix, excel•lent. La distància que em donava no conèixer el seu repertori em va permetre admirar com gestionava els temps i els detalls, a part del geni que comentes, és un grandíssim professional.

    Només va haver una estona en que va homogeneïtzar el ritme dues o tres cançons seguides i vaig desconnectar una mica.

    Vull afegir un reconeixement cap a la E Street Band, que aporta la força que en Springsteen necessita per “manegar” al públic. A qualsevol tema, li reforcen el ritme, el recolzen amb teclats, varies guitarres, saxo, etc… i el públic s’acaba entregant sense remei.

    Dos comentaris més, vaig anar al concert del diumenge amb un noi que va anar als dos concerts. Em va dir que el de dissabte va ser més “contundent”. Per altra banda el so potser no va estar a l’alçada.

    Fins aviat,

    Enric

  3. Miquel, jo he estat a d’altres concerts al Camp Nou i t’asseguro que la culpa del so no és de l’acústica de l’estadi.
    The River no la considero trista, però si melancòlica. Dóna peu a un article interessant, segurament ja després de l’estiu.

    Enric té raó amb la importància de l’E Street Band. Jo he vist Springsteen acompanyat d’altres músics i el resultat (magnífic, això sí) no té res a veure.

    Salutacions.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s