La primera vegada que el vaig escoltar em va semblar molt fluix; però a mesura que l’he anat assaborint, m’ha agradat més i més.

No espereu cap novetat en el darrer àlbum dels U2. Continuen gaudint dels mateixos talents i les mateixes febleses de sempre. No trobareu tampoc cap cançó trencadora ni que faci pinta d’arribar a ser emblemàtica dins del seu repertori. I de fet, la que van triar com a single, The miracle (of Joey Ramone), m’ha semblat de les menys inspirades del disc.

Però totes les cançons de Sons of Innocence, poc o molt, funcionen. Es deixen escoltar agradosament i acabes reconeixent que tens al cap dues o tres tonades de l’àlbum. Especialment, allà on no hi posen gaire barroquisme a la producció. Potser haurien de tornar als orígens no només en les lletres, però hem admetre que això de composar cançons es fa més complicat amb l’edat.

Songs of Innocence acaba tenint un nivell prou notable, curiosament en les cançons que apareixen al segon CD de l’edició comercial. A mi m’ha agradat especialment California (There Is No End To Love) però hi ha força moments remarcables. Inclús alguna peça on m’ha semblat estar escoltant pop dels 80, no del que feien ells, sinó del que es feia aleshores al Regne Unit, més tranquil. I és que els U2 s’han fet més tranquils.

Adient pels admiradors de Coldplay. Contraindicat si necessiteu emocions fortes.

Salut i sort,
Ivan.

El temps passa, per tots, i per tots igual.

Avui comença un any, igual que fa un any i igual que començarà d’aquí un any. O sigui què no ens estressem amb que queda menys temps, o que encara queda molt per fer.

Ja veieu què va haver un temps en que ni The Edge portava barret al cap ni el Bono ulleres. Tot passarà i ens semblarà proper encara que quedarà molt lluny.

Salut i sort,
Ivan.

La premsa diu que el darrer treball d’U2 marca el seu retorn al rock. És una manera de dir que sona com els àlbums que publicaven fa una pila d’anys.

El primer que vull dir és que No Line On The Horizon m’ha agradat molt. Onze cançons de les quals una gran majoria m’han agradat molt. El conjunt està produït d’una manera ampulosa, amb orquestracions, seccions de metall, orgue i tot el que calgui per donar una certa sensació de grandesa. Continuen sent U2, no hi ha dubte.

També trobem alguns riffs de guitarra molt bons pel que acostuma a oferir-nos The Edge, molts més cors dels que recordo en la majoria d’àlbums de la banda, i la mateixa veu de sempre de Bono. Hi ha cançons en que va del pal melòdic, a I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight juga sincopant la melodia, però bàsicament és el que tothom espera d’ells.

No Line On The Horizon no aporta res novedós al repertori de la banda, sinó que insisteix en camins ja recorreguts. És, per entendre’ns, un àlbum infinitament millor que How To Dismantle An Atomic Bomb, però que no resisteix la comparació amb The Unforgettable Fire i que, això si, ens deixa amb Magnificent la seva millor cançó des de Beautiful Day.

Un altre tema és si a un grup que porta tants anys a la carretera li hem de demanar una mica d’innovació o no.

Adient pels aficionats al rock amb gotes pop. Contraindicat si ja éreu alèrgics als messies irlandesos.

Salut i sort,
Ivan.