La premsa diu que el darrer treball d’U2 marca el seu retorn al rock. És una manera de dir que sona com els àlbums que publicaven fa una pila d’anys.

El primer que vull dir és que No Line On The Horizon m’ha agradat molt. Onze cançons de les quals una gran majoria m’han agradat molt. El conjunt està produït d’una manera ampulosa, amb orquestracions, seccions de metall, orgue i tot el que calgui per donar una certa sensació de grandesa. Continuen sent U2, no hi ha dubte.

També trobem alguns riffs de guitarra molt bons pel que acostuma a oferir-nos The Edge, molts més cors dels que recordo en la majoria d’àlbums de la banda, i la mateixa veu de sempre de Bono. Hi ha cançons en que va del pal melòdic, a I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight juga sincopant la melodia, però bàsicament és el que tothom espera d’ells.

No Line On The Horizon no aporta res novedós al repertori de la banda, sinó que insisteix en camins ja recorreguts. És, per entendre’ns, un àlbum infinitament millor que How To Dismantle An Atomic Bomb, però que no resisteix la comparació amb The Unforgettable Fire i que, això si, ens deixa amb Magnificent la seva millor cançó des de Beautiful Day.

Un altre tema és si a un grup que porta tants anys a la carretera li hem de demanar una mica d’innovació o no.

Adient pels aficionats al rock amb gotes pop. Contraindicat si ja éreu alèrgics als messies irlandesos.

Salut i sort,
Ivan.