La primera vegada que el vaig escoltar em va semblar molt fluix; però a mesura que l’he anat assaborint, m’ha agradat més i més.

No espereu cap novetat en el darrer àlbum dels U2. Continuen gaudint dels mateixos talents i les mateixes febleses de sempre. No trobareu tampoc cap cançó trencadora ni que faci pinta d’arribar a ser emblemàtica dins del seu repertori. I de fet, la que van triar com a single, The miracle (of Joey Ramone), m’ha semblat de les menys inspirades del disc.

Però totes les cançons de Sons of Innocence, poc o molt, funcionen. Es deixen escoltar agradosament i acabes reconeixent que tens al cap dues o tres tonades de l’àlbum. Especialment, allà on no hi posen gaire barroquisme a la producció. Potser haurien de tornar als orígens no només en les lletres, però hem admetre que això de composar cançons es fa més complicat amb l’edat.

Songs of Innocence acaba tenint un nivell prou notable, curiosament en les cançons que apareixen al segon CD de l’edició comercial. A mi m’ha agradat especialment California (There Is No End To Love) però hi ha força moments remarcables. Inclús alguna peça on m’ha semblat estar escoltant pop dels 80, no del que feien ells, sinó del que es feia aleshores al Regne Unit, més tranquil. I és que els U2 s’han fet més tranquils.

Adient pels admiradors de Coldplay. Contraindicat si necessiteu emocions fortes.

Salut i sort,
Ivan.