Etiqueta: El último de la fila

Llanto de Pasión (2015)

Com ja vaig dir estic que no cago per escoltar el nou de Quimi, Manolo i la resta de la seva colla.

Pel que llegeixo a internet, sembla que d’aquí un parell de setmanes es posarà a la venda una capsa amb cinc CDs amb material nou, recopilatori, i fins i tot un directe d’El Último de la Fila. Jo em vaig esperar a comprar els seus discos a quan es van separar; abans, no m’agradava escoltar els enregistraments, ja que la distància amb el seu directe era immensa.

Aquest any los Reis arriben dues vegades.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Huesos

Els rumors s’han confirmat i Los burros han tornat a l’estudi per enregistrar noves cançons, o potser només fer ara amb mitjans professionals el que aleshores van perpetrar amb molt d’entusiasme.

I ara he d’intentar ser honest amb la meva memòria. Los burros van ser una banda a la que només van conèixer els seus amics, xicotes i els més posats a l’escena musical de començament dels vuitanta a Barcelona. Si han esdevingut mítics és perquè allà es van trobar el Manolo García i el Quimi Portet.

De fet, va tenir una vida efímera amb aquest nom, ja que abans havien estat Los rápidos i una mica més tard van proclamar que Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana i la resta és història.

O sigui, que estic entusiasmat per la tornada d’una banda a la que de fet no vaig escoltar mai. Curiós.

Si preferiu, podeu gaudir de la versió en directe, diria que d’aquell concert també mític a la Monumental quan ja eren El último de la Fila.

Salut i sort,
Ivan.

Human Rights, Now!

Aquesta setmana què alguns volen històrica i d’altres anectdòtica ha fet vint-i-cinc anys d’un dels concerts de la meva vida.

La gira Human Rights Now va passar pel Camp Nou i allà vam anar l’Oriol, jo i uns cent mil més a veure Youssou N’Dour, El Último de la Fila, Peter Gabriel, Sting, la Tracy Chapman i un Bruce Springsteen què un mes abans ja li havia donat la volta a l’Estadi. Uns per la música, d’altres pels drets humans, molts per ambdues coses.

Com podeu veure als vídeos què he enllaçat, a diferència del què acostuma a passar en actuacions benèfiques, la part artística va deparar sorpreses més què interessants, tot i què d’això al Camp Nou, què era el segon concert de la gira, poc vam poder tastar. A Buenos Aires, on van acabar, van tenir més sort i ho van enregistrar.

Ha passat més de la meitat de la meva vida i encara segueixo aquesta colla de músics, i sent soci d’Amnistia Internacional. I Bruce, pel què sembla, també continua igual.

Salut i sort,
Ivan.