Parlem?

Com que ja esteu cansats de sentir el que els altres diuen del resultat de les eleccions, ara vinc jo a donar-vos la brasa.

Sense cap mena d’ordre ni jerarquia, els comentaris:

  1. Fins que va arribar el procés l’ús de les enquestes com a informació o com a eina per a per a canviar tendències era més o menys discutible. Ara, ja han quedat al descobert. Igual que amb la premsa, hauran de canviar força coses per a que recuperin la credibilitat.
  2. A Podemos se li va fer molt llarg el temps entre la seva eclosió mediàtica i la campanya electoral. A Ciudadanos la campanya se li ha fet eterna.

  3. Podemos va aparèixer a l’esquerra d’Izquierda Unida i quan les enquestes els van posar enmig del mapa polític va semblar que preferien semblar-se al PSOE. Els ha tocat el moment de retratar-se.

  4. Ciutadans, igual que a Catalunya, tenen un munt de diputats irrelevants. Encara sortiran més a la tele i cobraran més subvencions, però l’aritmètica és implacable: no pinten res. (Perquè no em crec una coalició d’ells amb PSOE i Podemos.)

  5. Podemos és la única gran novetat del Congrés, amb la representació que en el primer moment va somniar en tenir el PCE i mai no va assolir. La resta, tenint en compte que Ciutadans és un PP alternatiu, canvia més aviat poc.

  6. Per tant, no veig cap desplaçament ideològic de l’electorat. Si que veig un fortíssim rebuig a persones i pràctiques molt establertes. I compte, que el poder de la marca és immens.

  7. Ahir em deien ”aquí s’acaba una època, ara els toca fer política”. Per a mí, en la meva ingenuitat, aquest és el tema trascendent. Un país que tant ha mamat i tant ha apreciat l’autoritarisme ara haurà de veure com es parla, negocia, i es governa mitjançant acords entre diversos partits. Fins aquí tothom parlava bé del diàleg però es preferia que algú manés de manera clara. Recordeu el xantatge de les forces nacionalistes denunciat de manera hipòcrita per la mateixa oposició que després o abans havia pactat amb els mateixos nacionalistes. O escolteu Pablo Motos dient-li a Julia Otero que negociar crea debilitat i que ell no li donaria suport a un govern feble. Espanya encara ha d’aprendre moltíssim sobre la democràcia.

  8. Qualsevol aliança de tres és més difícil i complexa que de només dos. I només hi ha una suma de dos grups parlamentaris que facin majoria absoluta. Aposto per un govern PP-PSOE. A més, a banda de la cara que li posen a la foto, ja s’han posat d’acord abans en gairebé tot.

  9. Però és clar, ”yo estoy abierto al diálogo con todo el mundo” però tu ets ruïn i menyspreable. I l’altre que tu ets deshonest. I els altres van en contra d’Espanya. I els altres els envies a la presó. Hi ha un problema clar de lideratges i no només al PP-PSOE. Veurem molts canvis de cares en els propers mesos. Cap caiguda deshonrosa, però un munt de jubilacions daurades.

  10. I també hi ha el problema de l’educació política. Vendre que ara t’ajuntaràs amb el dimoni (i és el dimoni perquè així ho has dit durant anys) costa molt. L’alternativa és pagar el preu d’unes altres eleccions i arriscar-se a una segona davallada. I un cop la gent li ha perdut la por a votar diferent…

El comentari gràfic el posa Bernardo Vergara i el musical Courtney Barnett. Tots dos junts a Voices in the Jungle.

Salut i sort,
Ivan.

Pactes contra el terrorisme

Quan s’ha de signar un paper per a destacar una obvietat, malament anem.

Vull dir, que hi ha un munt de coses en les quals Mariano Rajoy i Pedro Sánchez poden posar-se d’acord. Segurament ambdós estan d’acord en que la gent no ha d’escupir al carrer, ni colar-se al metro, ni llençar les escombraries fora de la paperera. Fins i tot, potser tots dos estarien d’acord en desitjar pau a la Terra  a les persones de bona voluntat. Però han considerat necessari trobar-se i escenificar un acord en contra del terrorisme gihaddista. Prenguem nota.

Consti en acta, per si de cas, que jo estic en contra del terrorisme. Gihaddista, etarra, d’Estat, o qualsevol altre. Totalment.

Però no veig què aporta a Espanya que els dos partits que porten vint anys posant-se d’acord en temes que ells consideren d’Estat ara signin aquest document d’intencions polítiques. Si hagués entés que s’haguessin posat d’acord en el parlament en un pla concret a llarg termini, i que per tant calgués blindar davant dels cicles electorals. És a dir, que tots dos recolzessin una llei on es detallessin mesures concretes, pressupostos policials i d’intel·ligència, canvis legislatius,  línies judicials a emprendre i recursos necessaris, etc.

L’única conseqüència política d’un acord bipartidista contra el terrorisme és el menysteniment a les forces parlamentàries que han quedat excloses… i a les que encara són extraparlamentàries. Lleig. És a dir: lleig d’Estat.

I això de ho signo però quan guanyi aquesta part me la carregaré és un absurd majúscul. Per a què signes si al teu davant hi ha una majoria absoluta que no necessita la teva aprovació? Ara que els socialistes tenen una tradició amb això: la proposta d’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya va ser cel·lebrada pel Montilla dient que al Congreso i al Senado ells defensarien el que millor els semblés…

Per cert, ara que esmento Catalunya… això que circula per internet d’un article on diu quelcom d’obligar l’administració pública a fer quelcom contra la llei… no anirà pel 9-N, oi?

Salut i sort,
Ivan.

Responsabilitats

Tres titulars simultanis d’El País retraten un dels drames de la política espanyola: els càrrecs públics només estan per figurar.

Després d’un munt d’anys de governs dels seus mateixos partits, els governs de les comunitats valenciana i madrilenya miren ben lluny a l’hora de buscar les causes de la fallida de les seves televisions públiques. Es veu que l’actuació dels gestors durant anys no és rellevant pel tancament d’empreses públiques que no poden ni assumir els acomiadaments legals. La culpa és dels sindicats què defensen que s’apliqui la llei.

Clar què el partit que hi ha al darrera porta les finances de manera peculiar. Això de signar rebuts que no s’han cobrat déu de fer-li molta gràcia a gent com De Guindos, Montoro o Wert que no deixen de demanar sacrificis.

Dic jo què si el que fan els polítics professionals és irrellevant, ja podem votar a Carmen de Mairena, no? Ja no es tracta d’una crisi política, és el propi sistema de valors, l’ètica pública, la que està en qüestió. Acceptem la corrupció com a normal, o la rebutgem. Clar i ras, aquesta és la qüestió.

Qui hauria d’assumir respomsabilitats és la gent que diu què només pot votar cada quatre anys i recordar aquestes bestiese el proper cop que hagin d’escollir una papereta. I potser si què, eliminant tots els què tenen historials vergonyosos, acabarem haver de votar algun candidat folclòric.

Salut i sort,
Ivan.

Escàndal

A un Estat de Dret, les revelacions què avui publica El País ensorrarien el govern, si són certes, o el diari, si són falses. Espanya és un Estat de Dret?

I si, estem parlant del mateix què la setmana passada, i de la mateixa policia què no va saber trobar d’on havia sorgit un informe policial apòcrif què molt probablement va alterar els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. O sigui què la pregunta és molt pertinent.

I si penseu què tot això són foteses què només afecten a la casta política, us equivoqueu completament. No només ens afecta perquè perpetua la mateixa casta que ha perpetrat tot allò què ens ha portat fins on estem, sinó que a més provoca què altres poderosos prenguin a la justícia espanyola per un nyap al què es pot torejar fàcilment.

Potser independitzar-se sigui una mala pensada, però seguir depenent de segons qui em sembla una idea si més no temerària. Només em ve al cap un comentari musical possible:

Salut i sort,
Ivan.