Mala representació

La Política és moltes coses. Visió a llarg termini, voluntat d’entendres amb d’altres, gestió, lideratge, etc. I també és, en una part molt significativa, teatre.

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho

L’Alicia porta mesos dient públicament què el Mariano i l’Artur no s’entenen i no s’entendran. Que la necessiten a ella, es suposa què fent de traductora o negociadora.

La Maria Dolores porta mesos dient què diàleg tot el què vulguis però què el què diu l’Artur mai de la vida. I l’Alicia surt per la ràdio i tot arreu on la deixin parlar dient què l’endemà la deixen anar per primer cop a la reunió d’estratègia del comitè de direcció, i què tranquils què té una proposta molt bona per arreglar-ho tot.

I el primer dia de cole de l’Alicia, va la Maria Dolores i diu públicament què està molt bé què ella parli, però què del seu res de res. Igual què li diu a l’Artur. Nota monàrquica: això el Juanca ho arregla soltant un “¡que te calles!”.

Si fos una pel·lícula del Blake Edwards o del Billy Wilder us diria què el començament promet. Però tractant-se del PP i del PPC, em temo què aquest film ja l’he vist moltes vegades. Comencen amb un líder somrient què vol posar accent català a Espanya, fer de pont de les aspiracions,… catalanitzar Espanya què ara diu la Esperanza, i acaben amb el líder marxant per la porta del darrera al cap d’un parell d’anys. El Josep Piqué li pot explicar molt bé al Duran Lleida cap a on porta la tercera via.

Però hi ha quelcom què se m’escapa. En un país on cap polític ni alt funcionari és cessat fulminantment, sinó que a tothom se li agraeixen públicament els seus serveis, hi ha una tendència sàdica al PP nacional respecte els seus validos a Catalunya. Si pretenen guanyar mai unes eleccions autonòmiques o obtenir un percentatge d’escons més important al Congreso, no m’explico que li fotin aquestes hòsties als seus líders regionals. Tenen canals de comunicació per no haver d’arribar a aquests extrems. Aquest teatre esdevé un cruel vodevil que no agrada a ningú.

Bonus track: igual què hi ha el lleó de la Metro, també hi ha la muntanya de la Paramount. No gasteu tots els mocadors plorant per l’Alicia, què el Navarro encara ha d’anar a Ferraz a defensar el federalisme.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

“Yo me llamaría Alicia Sanxís”

Mai no saps les barbaritats que pots arribar a escoltar en una campanya electoral, però em temo que aquest cop patirem especialment.

L’Alicia Sánchez-Camacho es veu que pateix per si algú la obliga a canviar de cognom, o potser fins i tot de nom de pila.

D’entrada, el titular de la notícia (i el que repeteix el lema popular) indueix a pensar en obligació, quan en el redactat de la notícia queda clar que el que en algun moment es va parlar va ser d’oferir l’opció. Es veu què els del PP no entenen prou bé la diferència entre ambdós conceptes. Comences llegint el Diccionario Histórico de la Real Academia de la Historia, descobreixes què Franco no era un dictador totalitari i acabes així. Lamentable, per no dir-ne una de més grossa.

Els meus pares no em van poder batejar amb el nom què ells volien donar-me. Molta gent d’aquest país ha estat legalment Jorge en lloc de Jordi. Molts cognoms catalans es van perdre durant el segle XIX quan els funcionaris (castellans) desplaçats a Catalunya per a elaborar el primer registre civil, en no entendre els noms que els deia la gent, consignaven els més entenedors Ruiz o Sánchez.

I ara aquesta senyora ens diu què anem en compte, què un hipotètic estat català es comportarà igual que s’ha comportat Espanya i que això estaria molt malament.

Com diria el seu cap Mariano Rajoy, és una llàstima que per ser candidata al Parlament de Catalunya només s’exigeixi la nacionalitat espanyola i la majoria d’edat.

Salut i sort,
Ivan.

Fervor pel PP en prostitutes d’Eivissa

Tard o d’hora, acabes entenent què entenen els candidats per una gestió eficaç. Hi ha qui, com Mourinho, creu que qualsevol cosa val per aconseguir la victòria final.

I qui fa trampes per a guanyar un congrès regional d’un partit, les pot fer per a ser el candidat a la presidència d’un govern, i les pot fer per a que els seus amics guanyin més diners. Perquè aquests amics saben el què ha fet abans i no convé que s’enfadin. Perquè és un trampós.

Ara el que cal saber és, no només si al PP de Balears volen escollir un trampós per a dirigir-los, que també, sinó si estan disposats a compartir la intimitat i l’esforç de la lluita política amb tramposos. I això diu molt de la gent.

Malauradament, de tramposos n’hi ha a totes bandes i a cap banda no volen ser els primers en treure-se’ls de sobre.

Bola extra: curiosos els contactes dels quadres del PP. També podia haver estat que s’afiliessin al partit de forma massiva els treballadors d’una correduria d’assegurances, d’un taller mecànic o d’una agència immobiliària. Però potser no hagués estat notícia. O potser és que el canvi de model productiu del país … millor deixem-ho.

Salut i sort,
Ivan.