La Política és moltes coses. Visió a llarg termini, voluntat d’entendres amb d’altres, gestió, lideratge, etc. I també és, en una part molt significativa, teatre.
L’Alicia porta mesos dient públicament què el Mariano i l’Artur no s’entenen i no s’entendran. Que la necessiten a ella, es suposa què fent de traductora o negociadora.
La Maria Dolores porta mesos dient què diàleg tot el què vulguis però què el què diu l’Artur mai de la vida. I l’Alicia surt per la ràdio i tot arreu on la deixin parlar dient què l’endemà la deixen anar per primer cop a la reunió d’estratègia del comitè de direcció, i què tranquils què té una proposta molt bona per arreglar-ho tot.
I el primer dia de cole de l’Alicia, va la Maria Dolores i diu públicament què està molt bé què ella parli, però què del seu res de res. Igual què li diu a l’Artur. Nota monàrquica: això el Juanca ho arregla soltant un “¡que te calles!”.
Si fos una pel·lícula del Blake Edwards o del Billy Wilder us diria què el començament promet. Però tractant-se del PP i del PPC, em temo què aquest film ja l’he vist moltes vegades. Comencen amb un líder somrient què vol posar accent català a Espanya, fer de pont de les aspiracions,… catalanitzar Espanya què ara diu la Esperanza, i acaben amb el líder marxant per la porta del darrera al cap d’un parell d’anys. El Josep Piqué li pot explicar molt bé al Duran Lleida cap a on porta la tercera via.
Però hi ha quelcom què se m’escapa. En un país on cap polític ni alt funcionari és cessat fulminantment, sinó que a tothom se li agraeixen públicament els seus serveis, hi ha una tendència sàdica al PP nacional respecte els seus validos a Catalunya. Si pretenen guanyar mai unes eleccions autonòmiques o obtenir un percentatge d’escons més important al Congreso, no m’explico que li fotin aquestes hòsties als seus líders regionals. Tenen canals de comunicació per no haver d’arribar a aquests extrems. Aquest teatre esdevé un cruel vodevil que no agrada a ningú.
Bonus track: igual què hi ha el lleó de la Metro, també hi ha la muntanya de la Paramount. No gasteu tots els mocadors plorant per l’Alicia, què el Navarro encara ha d’anar a Ferraz a defensar el federalisme.
Salut i sort,
Ivan.
