El federalisme a Espanya

Segueixo l’excel·lent programa Documentos de RNE, que no dubto en recomenar-vos. Alguns potser el coneixeu de quan es deia Fin de siglo.

Dos dels darrers programes que he escoltat han estat els dedicats a La ley Fraga i La prensa de la Transición. Tots dos molt interessants. Tots dos parlant exclusivament de mitjans de comunicació basats a Madrid. Durant les dues hores dels dos programes, potser arriba als cinc minuts el temps dedicat a comentar la realitat més enllà de Pinto i Valdemoro. I per exemple, no s’esmenta en cap moment un diari que va ser tant emblemàtic com el Tel/Express.

Ho poso com a exemple d’una realitat ja coneguda: hi ha capes molt ben informades, molt ben formades, molt educades, molt democràtiques i molt extenses de la societat espanyola que tenen una visió monolítica, central i molt poc diversa d’Espanya.

Quan aquesta mentalitat és majoritària, quina expectativa d’èxit pot tenir qualsevol iniciativa que abraci el mot federalisme?

Penso que la mentalitat és majoritària, a la vista dels resultats electorals. La gent ha votat massivament quatre partits. El de la LOAPA, el dels dos mil anys de la nació més antiga del món, el del Mas caca por el 3% pero con PP o PSOE podemos gobernar” i els que han montat un partit polític a tota Espanya des d’una reunió a Madrid. Podem parlar de matisos, però la essència és la que és.

I fixeu-vos que he escrit només la figura retòrica “abraçar el federalisme”. El dia que la Susana Díaz o algú de Podemos ens expliqui una proposta federal concreta ens podem quedar amb la boca oberta. I un suís es pot pensar que el traductor està begut.

O sigui que si, si a Espanya hi hagués una altra mentalitat majoritària potser es debatria i s’aprovaria alguna mena de proposta federal. Però les mentalitats costen moltíssim de canviar. I això ve de molt lluny. Penseu que un federalista que va arribar a President de la República va durar un mes.

Bonus track personal: expresso públicament la meva immensa gratitud al PSC per fer-me sentir tant jove. Cada cop que algun socialista parla de federalisme me’n recordo immediatament del Raimon Obiols i em transporto mentalment a l’època que jo anava a l’institut, tenia temps per a llegir un munt i escoltar LPs de cap a peus, anava a concerts, tenia un munt de cabell, i parlava amb les meves amigues de música i cinema i no de criança de bestioletes ni de receptes ràpides baixes en calories.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Parlem?

Com que ja esteu cansats de sentir el que els altres diuen del resultat de les eleccions, ara vinc jo a donar-vos la brasa.

Sense cap mena d’ordre ni jerarquia, els comentaris:

  1. Fins que va arribar el procés l’ús de les enquestes com a informació o com a eina per a per a canviar tendències era més o menys discutible. Ara, ja han quedat al descobert. Igual que amb la premsa, hauran de canviar força coses per a que recuperin la credibilitat.
  2. A Podemos se li va fer molt llarg el temps entre la seva eclosió mediàtica i la campanya electoral. A Ciudadanos la campanya se li ha fet eterna.

  3. Podemos va aparèixer a l’esquerra d’Izquierda Unida i quan les enquestes els van posar enmig del mapa polític va semblar que preferien semblar-se al PSOE. Els ha tocat el moment de retratar-se.

  4. Ciutadans, igual que a Catalunya, tenen un munt de diputats irrelevants. Encara sortiran més a la tele i cobraran més subvencions, però l’aritmètica és implacable: no pinten res. (Perquè no em crec una coalició d’ells amb PSOE i Podemos.)

  5. Podemos és la única gran novetat del Congrés, amb la representació que en el primer moment va somniar en tenir el PCE i mai no va assolir. La resta, tenint en compte que Ciutadans és un PP alternatiu, canvia més aviat poc.

  6. Per tant, no veig cap desplaçament ideològic de l’electorat. Si que veig un fortíssim rebuig a persones i pràctiques molt establertes. I compte, que el poder de la marca és immens.

  7. Ahir em deien ”aquí s’acaba una època, ara els toca fer política”. Per a mí, en la meva ingenuitat, aquest és el tema trascendent. Un país que tant ha mamat i tant ha apreciat l’autoritarisme ara haurà de veure com es parla, negocia, i es governa mitjançant acords entre diversos partits. Fins aquí tothom parlava bé del diàleg però es preferia que algú manés de manera clara. Recordeu el xantatge de les forces nacionalistes denunciat de manera hipòcrita per la mateixa oposició que després o abans havia pactat amb els mateixos nacionalistes. O escolteu Pablo Motos dient-li a Julia Otero que negociar crea debilitat i que ell no li donaria suport a un govern feble. Espanya encara ha d’aprendre moltíssim sobre la democràcia.

  8. Qualsevol aliança de tres és més difícil i complexa que de només dos. I només hi ha una suma de dos grups parlamentaris que facin majoria absoluta. Aposto per un govern PP-PSOE. A més, a banda de la cara que li posen a la foto, ja s’han posat d’acord abans en gairebé tot.

  9. Però és clar, ”yo estoy abierto al diálogo con todo el mundo” però tu ets ruïn i menyspreable. I l’altre que tu ets deshonest. I els altres van en contra d’Espanya. I els altres els envies a la presó. Hi ha un problema clar de lideratges i no només al PP-PSOE. Veurem molts canvis de cares en els propers mesos. Cap caiguda deshonrosa, però un munt de jubilacions daurades.

  10. I també hi ha el problema de l’educació política. Vendre que ara t’ajuntaràs amb el dimoni (i és el dimoni perquè així ho has dit durant anys) costa molt. L’alternativa és pagar el preu d’unes altres eleccions i arriscar-se a una segona davallada. I un cop la gent li ha perdut la por a votar diferent…

El comentari gràfic el posa Bernardo Vergara i el musical Courtney Barnett. Tots dos junts a Voices in the Jungle.

Salut i sort,
Ivan.

Pactes contra el terrorisme

Quan s’ha de signar un paper per a destacar una obvietat, malament anem.

Vull dir, que hi ha un munt de coses en les quals Mariano Rajoy i Pedro Sánchez poden posar-se d’acord. Segurament ambdós estan d’acord en que la gent no ha d’escupir al carrer, ni colar-se al metro, ni llençar les escombraries fora de la paperera. Fins i tot, potser tots dos estarien d’acord en desitjar pau a la Terra  a les persones de bona voluntat. Però han considerat necessari trobar-se i escenificar un acord en contra del terrorisme gihaddista. Prenguem nota.

Consti en acta, per si de cas, que jo estic en contra del terrorisme. Gihaddista, etarra, d’Estat, o qualsevol altre. Totalment.

Però no veig què aporta a Espanya que els dos partits que porten vint anys posant-se d’acord en temes que ells consideren d’Estat ara signin aquest document d’intencions polítiques. Si hagués entés que s’haguessin posat d’acord en el parlament en un pla concret a llarg termini, i que per tant calgués blindar davant dels cicles electorals. És a dir, que tots dos recolzessin una llei on es detallessin mesures concretes, pressupostos policials i d’intel·ligència, canvis legislatius,  línies judicials a emprendre i recursos necessaris, etc.

L’única conseqüència política d’un acord bipartidista contra el terrorisme és el menysteniment a les forces parlamentàries que han quedat excloses… i a les que encara són extraparlamentàries. Lleig. És a dir: lleig d’Estat.

I això de ho signo però quan guanyi aquesta part me la carregaré és un absurd majúscul. Per a què signes si al teu davant hi ha una majoria absoluta que no necessita la teva aprovació? Ara que els socialistes tenen una tradició amb això: la proposta d’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya va ser cel·lebrada pel Montilla dient que al Congreso i al Senado ells defensarien el que millor els semblés…

Per cert, ara que esmento Catalunya… això que circula per internet d’un article on diu quelcom d’obligar l’administració pública a fer quelcom contra la llei… no anirà pel 9-N, oi?

Salut i sort,
Ivan.