El federalisme a Espanya

Segueixo l’excel·lent programa Documentos de RNE, que no dubto en recomenar-vos. Alguns potser el coneixeu de quan es deia Fin de siglo.

Dos dels darrers programes que he escoltat han estat els dedicats a La ley Fraga i La prensa de la Transición. Tots dos molt interessants. Tots dos parlant exclusivament de mitjans de comunicació basats a Madrid. Durant les dues hores dels dos programes, potser arriba als cinc minuts el temps dedicat a comentar la realitat més enllà de Pinto i Valdemoro. I per exemple, no s’esmenta en cap moment un diari que va ser tant emblemàtic com el Tel/Express.

Ho poso com a exemple d’una realitat ja coneguda: hi ha capes molt ben informades, molt ben formades, molt educades, molt democràtiques i molt extenses de la societat espanyola que tenen una visió monolítica, central i molt poc diversa d’Espanya.

Quan aquesta mentalitat és majoritària, quina expectativa d’èxit pot tenir qualsevol iniciativa que abraci el mot federalisme?

Penso que la mentalitat és majoritària, a la vista dels resultats electorals. La gent ha votat massivament quatre partits. El de la LOAPA, el dels dos mil anys de la nació més antiga del món, el del Mas caca por el 3% pero con PP o PSOE podemos gobernar” i els que han montat un partit polític a tota Espanya des d’una reunió a Madrid. Podem parlar de matisos, però la essència és la que és.

I fixeu-vos que he escrit només la figura retòrica “abraçar el federalisme”. El dia que la Susana Díaz o algú de Podemos ens expliqui una proposta federal concreta ens podem quedar amb la boca oberta. I un suís es pot pensar que el traductor està begut.

O sigui que si, si a Espanya hi hagués una altra mentalitat majoritària potser es debatria i s’aprovaria alguna mena de proposta federal. Però les mentalitats costen moltíssim de canviar. I això ve de molt lluny. Penseu que un federalista que va arribar a President de la República va durar un mes.

Bonus track personal: expresso públicament la meva immensa gratitud al PSC per fer-me sentir tant jove. Cada cop que algun socialista parla de federalisme me’n recordo immediatament del Raimon Obiols i em transporto mentalment a l’època que jo anava a l’institut, tenia temps per a llegir un munt i escoltar LPs de cap a peus, anava a concerts, tenia un munt de cabell, i parlava amb les meves amigues de música i cinema i no de criança de bestioletes ni de receptes ràpides baixes en calories.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Sobre ‘La Transició’

La transició ha deixat de ser allò que ens havia de fer sentir tant orgullosos i que tant bé va explicar la Victoria Prego, i ha esdevingut el sospitós habitual de la cerca de la majoria de mals que pateix la jove democràcia espanyola.

Apunto dues referències. La primera, aquesta entrevista a Jot Down amb Gregorio Morán on malauradament s’explica poc però afortunadament s’insinua molt. Serveix per a apuntar alguns noms i per a trobar portes on mirar al darrera.

La segona, el programa Los servicios secretos en España. Su origen de Documentos (RNE) d’on es desprén la poca traça del franquisme en funcionar professionalment inclús en temes de seguretat; però també, i això és més important, com es va orquestrar la transició cap a una democràcia que fos alhora respectable a ulls europeus i tolerable per les sensibilitats franquistes.

Els que van ser protagonistes de la lluita antisubversiva expliquen com el primer servei d’informació es va crear arrel del Maig del 68 com un servei dins del Ministerio de Información per a controlar els universitaris. D’aquell grup va acabar sorgint el Servicio Central de Documentación (SECED) tutelat per Carrero Blanco i gènesi del que després s’anomenaria CESID i ara CNI.

Cap el minut 35 del programa comencen a parlar de la col·laboració entre el SECED i el grup anomenat Promesa, on gent com Fraga, Jesús de Polanco, etc., per a trobar quadres acceptables amb els que nodrir les futures institucions democràtiques. La vigília de l’assassinat de Carrero van definir una llista de tres-centes persones, on la majoria van acabar a la UCD.

No l’esmenten, però em ve al cap el Juan Luis Cebrián: alumne del Colegio del Pilar, fill de càrrec franquista, contractat per Polanco per a dirigir El País.

En paraules d’un d’aquells agents, la Transición va ser una pel·lícula que va tenir els seus productors (americans), el seu director (Torcuato Fernández Miranda, coincidint amb el que diu Gregorio Morán) i els seus actors, amb el Rei i Adolfo Suárez al capdavant.

Encara és més significativa la revelació d’un altre espia franquista: que treballant allà durant els 70 va establir i encara conserva al 2015 l’amistat d’aquells a qui investigava, “los Mújicas, los Solanas, todos estos”.

Atado y bien atado.

Salut i sort,
Ivan.