La transició ha deixat de ser allò que ens havia de fer sentir tant orgullosos i que tant bé va explicar la Victoria Prego, i ha esdevingut el sospitós habitual de la cerca de la majoria de mals que pateix la jove democràcia espanyola.

Apunto dues referències. La primera, aquesta entrevista a Jot Down amb Gregorio Morán on malauradament s’explica poc però afortunadament s’insinua molt. Serveix per a apuntar alguns noms i per a trobar portes on mirar al darrera.

La segona, el programa Los servicios secretos en España. Su origen de Documentos (RNE) d’on es desprén la poca traça del franquisme en funcionar professionalment inclús en temes de seguretat; però també, i això és més important, com es va orquestrar la transició cap a una democràcia que fos alhora respectable a ulls europeus i tolerable per les sensibilitats franquistes.

Els que van ser protagonistes de la lluita antisubversiva expliquen com el primer servei d’informació es va crear arrel del Maig del 68 com un servei dins del Ministerio de Información per a controlar els universitaris. D’aquell grup va acabar sorgint el Servicio Central de Documentación (SECED) tutelat per Carrero Blanco i gènesi del que després s’anomenaria CESID i ara CNI.

Cap el minut 35 del programa comencen a parlar de la col·laboració entre el SECED i el grup anomenat Promesa, on gent com Fraga, Jesús de Polanco, etc., per a trobar quadres acceptables amb els que nodrir les futures institucions democràtiques. La vigília de l’assassinat de Carrero van definir una llista de tres-centes persones, on la majoria van acabar a la UCD.

No l’esmenten, però em ve al cap el Juan Luis Cebrián: alumne del Colegio del Pilar, fill de càrrec franquista, contractat per Polanco per a dirigir El País.

En paraules d’un d’aquells agents, la Transición va ser una pel·lícula que va tenir els seus productors (americans), el seu director (Torcuato Fernández Miranda, coincidint amb el que diu Gregorio Morán) i els seus actors, amb el Rei i Adolfo Suárez al capdavant.

Encara és més significativa la revelació d’un altre espia franquista: que treballant allà durant els 70 va establir i encara conserva al 2015 l’amistat d’aquells a qui investigava, “los Mújicas, los Solanas, todos estos”.

Atado y bien atado.

Salut i sort,
Ivan.