Els de The New Yorker han parit Journey to Jihad, una altra d’aquestes històries que els han convertit en una revista llegendària. I a partir de la seva lectura, us recomeno llegir no només aquest article, sinó també d’altres que darrerament m’han impactat sobre el tema.

Ben Taub explica com un noi belga anomenat Jejoen Bontinck va passar de la comoditat occidental a unir-se voluntàriament a un entramat islamista radical, i va acabar sent soldat i també presoner de l’Estat Islàmic. És un noi d’Anvers que va unirs-se a l’associació Sharia4Belgium, ara considerada organització terrorista, igual que el també jove i d’Anvers Nouamane Abdellah, que ha amenaçat Bèlgica amb una declaració de guerra. A Journey to Jihad queden clars els mecanismes de captació i adoctrinament que fan servir les organitzacions extremistes per a primer convertir a l’Islam i després fanatitzar en la seva visió salafista a milers d’adolescents occidentals.

El reportatge, esfereïdorament seré, descriu com molts joves inicien un viatge sense saber bé ni el que els han promés ni el que es trobaran, a banda d’una vaguíssima noció de paradís que assoliran després del seu sacrifici voluntari. El que ja havien fet algunes sectes però a una escala molt més gran i per a dotar de carn de canó un dels bàndol a la guerra no declarada que continua lliurant-se a l’Orient Mitjà. Síria no és l’únic escenari de conflicte on hagi aparegut un gran nombre de voluntaris estrangers, però si és on més ha passat.

Journey to Jihad deixa esgarrifosament clar que haver participat en combats, rebut tortures i empresonament, que els vagin a buscar els pares enmig de la guerra a Síria, o haver tornat a la seguretat belga no són motius suficients per a que aquests joves deixin de banda l’Estat Islàmic (ISIS).

Un dels adoctrinadors que apareix a Journey to Jihad és Anjem Choudary, conegut defensor de l’Estat Islàmic des de Londres i del que podeu llegir declaracions a What ISIS Really Wants, un altre extraordinari reportatge de Graeme Wood a The Atlantic, on podem adonar-nos que alguns d’aquests proselitistes són occidentals conversos ja en edat adulta i que operen a llocs tant tranquils i civilitzats com Austràlia. A més, What ISIS Really Wants explica molt bé les diferències entre l’Estat Islàmic i Al-Quaeda i els objectius diferents que tenen.

Per a entendre què dimoni permet aquest èxit de captació i adoctrinament cal un esforç de reflexió què no trobo a El País, on durant el mes juliol van publicar un article on ens informaven del país tant tolerant què és Espanya. Els redactors i entrevistats de l’article raonen que gràcies al turisme, el record del franquisme i el sistema electoral, no hi ha cap partit contrari a la immigració que demani el vot fent servir argumentari xenòfob o racista.

Això ho van perpetrar abans que el García Albiol fos proclamat candidat a la Generalitat, però després que aconseguís un munt de vots a les municipals. Es refereixen a l’Espanya on policies disparen sobre persones indefenses mentre altres estan morint al seu costat; el ministre responsable no és fulminat immediatament; ni tant sols després de la queixa formal de la ONU y la UE sobre la seva actuació contra els immigrants irregulars; sinó que se li aplaudeix el seu menyspreu sobre aquestes queixes; i el seu germà i company de partit pot fer demagògia grollera sobre la immigració sense por a ser engarjolat perquè està parlant en “context electoral”.

Segons El País, en un país així el racisme i la xenofòbia no tenen cabuda ni influència a la vida política. I per tant és inexplicable què a a Melilla passi el mateix que a Bèlgica, o a Itàlia. (Offtopic: no us perdeu al 30 Minuts al ministre Fernández Díaz parlant assenyadament, ni la crítica a la gestió del problema a les presons catalanes; TV3 és molt parcial, però té aquests rampells contra el seu propi amo que no tenen altres mitjans.)

A mi em sembla què, perills ecològics i astronòmics a banda, la de l’Estat Islàmic (o ISIS) és l’amenaça més gran que pateix ara el Món. (No tothom pensa igual, però això és tema per a un altre article.) Són una gent què no només és fanàtica: rebutja essencialment una via de negociació per a assolir una solució acordada amb els seus enemics. La única fi possible del conflicte, segons ells, és la conversió dels altres; el seu sotmetiment com a esclaus; o el seu extermini. Estan disposats a matar tothom, a esclavitzar i maltractar a qui sigui, a destruir tot el llegat dels que, en temps passats, no pensaven com ells, i a matar els que estudien aquest llegat.

Són un perill de primeríssima magnitud per a la Civilització. Amb ells no hi ha negociació possible, ni termes d’armistici. Per cert que la recent publicació de les violacions que va patir una noia americana per part del líder d’ISIS no auguren ni pau ni res bo per la salut d’Abú Bakr al-Baghdadi.

Però també crec què assenyalar altra gent que ha nascut prop d’ells (una decisió involuntària), que practica la seva mateixa religió però d’una manera totalment pacífica, o que són fills de musulmans o d’àrabs, només portarà a afavorir els processos de captació i adoctrinament de voluntaris per la infanteria salafista.

De la mateixa manera, la erradicació d’ISIS no podrà ser només militar; és difícil i complexa i exigeix superar les febleses tant àrabs com occidentals de la regió.

Salut i sort,
Ivan.