Homeland, Quarta Temporada

La quarta temporada de Homeland, igual que les tres anteriors, és un magnífic espectacle. Compte, que en aquest article hi ha spoilers.

Com ja sospitàvem amb el final de la tercera temporada ha fet que la quarta temporada sigui la d’una sèrie d’espies i prou. El toc inquietant i diferent que heretava de la sèrie i el plantejament original ja no hi són.

Però el nivell no ha caigut, ja que els guions i la realització s’han tornat (excepte en el darrer capítol) molt més dinàmics, més propers a una sèrie d’acció i amb un ritme que manté la boca oberta durant moltes estones. I això té el seu mèrit, ja que quan revises mentalment els 12 capítols de la temporada t’adones que realment no hi ha hagut tants girs argumentals i que la trama ha estat més aviat simple.

Trama que torna a jugar amb l’ambivalència moral, d’una manera en la que sempre hi ha americans bons i dolents, paquistanesos criminals i ingenus, i les solucions moralment asqueroses són plenament justificables. O no. Però al cap i a la fi una sèrie de televisió no és un llibre d’ètica sinó un entreteniment i el de Homeland a mi m’ha semblat magnífic.

Excepte dues gambades importants en el guió. En aquest paràgraf i el següent és quan arriben els spoilers. La primera, que no m’explico que el personatge de Haqqani, que depenia per motius de salut del seu nebot, estigués disposat a sacrificar-lo en l’atac del dron del primer capítol. El segon, el paper mal explicat de l’oficial de l’exèrcit paquistanès que no se sap perquè ajuda Carrie, ni quina relació té amb l’agent dels serveis secrets paquistanesos, ni perquè li fa cas quan els americans estan sent atacats.

També gràcies a la mort del Sargent Brody ara Homeland és la història de l’agent Carrie Matheson, interpretada per la també productora de la sèrie Claire Danes. I tenir una protagonista absoluta de l’argument li treu força a les trames laterals. Homeland esdevé més plana, però s’allibera també de trames familiars que dispersaven l’atenció i enfurismaven l’audiència.

Tot i que els paquistanesos s’han queixat molt de com la sèrie retrata el seu país, la producció sembla versemblant i descobrim un grapat d’actors d’origen o apariència àrab que ho fan estupendament. Un col·lectiu què pateix de manera molt directa la caricaturització que en fa Hollywood de la seva comunitat. De la banda occidental, a banda dels que ja sabiem excel·lents Mandy Patinkin i Rupert Friend, he descobert en Mark Moses un excel·lent secundari.

La temporada acaba amb tot un capítol, cosa estranyíssima, dedicat a fer de pont amb la propera temporada, plantejant nous reptes en l’àmbit personal als protagonistes, acomiadant pràcticament el personatge de Walter i recuperant decisivament el de F. Murray Abraham. O sigui que potser la cinquena temporada serà menys plana. O fins i tot, romàntica.

Adient per a gent complicada. Contraindicat per a idealistes.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s