Lon Gisland

Els Beirut ofereixen un EP als seus afamats seguidors. Senyal que hi ha negoci, és a dir, interès pel grup.

Beirut - Lon Gisland

Malauradament, aquesta entrega del treball del senyor Condon no aconsegueix arribar a l’excels nivell del seu primer CD. La versió de Scenic World, alternativa a la que apareix a Gulag Orkestar, és el millor d’aquesta breu entrega. Els altres quatre talls no contenen ni l’alegria ni la profunditat que el primer CD lluien com a bandera.

De les quatre cançons noves la inicial Elephant Gun, amb el seu moment cantant i el seu final instrumental és la més interessant del disc. Té un aire trist que contrasta amb l’explosió de vitalitat del seu debut. El que si es manté és l’estil, basat en la música gitana dels Balcans i l’est d’Europa, aconseguint un difícil i sublim equilibri entre el rock, el folk i el jazz de Django Reinhardt. My Family’s Role in the World Revolution sembla una maqueta d’una cançó de la que encara no hi ha lletra; The Long Island Sound sembla una altra peça encara a mig treballar (i potser aclara el misteri del títol de l’EP); i Carousels és simplement una cançó acceptable.

Potser és que ens haviem fet una imatge equivocada i la creativitat de Zach Condon és més complexa del que semblava. Potser que esperar que tant aviat repetís el nivell d’un dels millors àlbums de l’any passat era massa demanar.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Lon Gisland (EP)
Ba Da Bing!, 2007.

Anuncis

Els millors discos del 2006

Un cop acabat l’any, la tradició marca fer resum i elaborar la llista del millor de l’any.

Aquests dies n’haureu pogut llegir un munt de llistes d’aquestes. Limitant-nos al tema musical, les llistes de la millor música publicada a Espanya durant el 2.006 han sovintejat i no han assolit cap mena de consens, tot i que hi ha discos que es repeteixen arreu. Per exemple, podeu mirar les llistes que han preparat els blogs La Brújula Verde i Blogpocket, una pels àlbums en castellà i l’altra pels internacionals (per tant, no hi ha espai ni per Lluís Llach ni per Fermín Muguruza).

Un altre blog, Cogiendo Caracoles, també n’ha elaborat un altre, de ranking.

Els crítics d’El País han destacat els següents treballs:

  1. Orphans, de Tom Waits.
  2. Whatever People Say I Am …, de Arctic Monkeys.
  3. The Black Parade, de My Chemical Romance.
  4. Kensington Square, de Vincent Delerm.
  5. The Greatest, de Cat Power.
  6. The Underdog, de Tego Calderón.
  7. Rudebox, de Robbie Williams.
  8. Fundamental, de Pet Shop Boys.
  9. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
  10. ¡Ay Caramba!, de Ska Cubero.
  11. The River in Reverse, d’Elvis Costello & Allen Toussaint.

I els del suplement Què Fem de La Vanguardia també n’han elaborat dues. La dels discos extrangers:

  1. We Shall Overcome, de Bruce Springsteen.
  2. Modern Times, de Bob Dylan.
  3. The Life Pursuit, de Belle and Sebastian.
  4. Futuresex/Lovesound, de Justin Timberlake.
  5. Whatever People Say I Am …, de Arctic Monkeys.
  6. L’horizon, de Dominique A.
  7. Victory for the Comic Muse, de The Divine Comedy
  8. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
  9. The Drift, de Scott Walker.
  10. The Greatest, de Cat Power.

I la dels discos espanyols:

  1. Batiscafo Katiuscas, d’Antònia Font.
  2. Mujeres, d’Estrella Morente.
  3. El tiempo de las cerezas, de Bunbury & Vegas
  4. Mística domèstica, de Roger Mas.
  5. De Benidorm a Benicàssim, de diversos autors.
  6. Aguantando el tirón, de La Excepción.
  7. L’univers, dels 12Twelve.
  8. Garabatos, de Josele Santiago.
  9. Alegato meridional, del Grupo de Expertos Solynieve.
  10. Las jugadas imposibles, de Tachenko.

I, naturalment, Famoses Darreres Paraules també té la seva llista. El criteri és diferent: sel·leccionar el millor d’entre el que he escoltat durant aquest any i he publicat alguna nota, independentment de si el disc era del 2.006 o d’algun any anterior. He esperat una setmana pera a donar temps a Dover, però el seu Follow the City Lights no m’ha agradat tant com per entrar a la llista. Malauradament, no he tingut l’oportunitat d’escriure articles sobre algun àlbum que si que hagués aparegut a la llista. Anoteu els següents, a espera que en algun moment els pugui comentar:

  • Orient/Occident, de Jordi Savall i Hesperion XXI.
  • Do Whatever Turns You On, d’Aberfeldy.
  • The Devil and God Are Raging Inside Me, dels Brand New.
  • La versió que de Rhapsody in Blue van enregistrar Michel Camilo i l’OBC.

I ara si, els millors del meu 2.006 han estat els següents:

  1. The Carnegie Hall Concert, de Keith Jarrett. Una obra mestra que rivalitzarà amb la que va signar a Köln fa trenta anys.
  2. Hammersmith Odeon, London’75, de Bruce Springsteen and the E Street Band. No és estrictament d’aquest any, el vídeo fa molt temps que corre, però si que s’ha publicat per primer cop com a CD.
  3. Half The Perfect World, de la Madeleine Peyroux. Jazz festiu i veu arrassadora.
  4. Happenstance, de Rachel Yamagata.
  5. Gulag Orkestar, de Beirut. Imaginació, frescura, atreviment, vitalitat: música.
  6. Where You Live, de la Tracy Chapman. Un valor segur que aquest any s’ha revaloritzat.
  7. This Life, de Martha Wainwright. Quan el cognom no pesa gens.
  8. 3121, de Prince. Els genis mai no deixen de ser-ho, encara que estiguin en baixa forma.
  9. Scissors in my Pocket, de Polly Paulusma. La millor de les cantautores pop, i això és dir molt.
  10. We Push, You Pull, dels Unfinished Sympathy. La millor banda de rock del país ha fet un pas endavant en la via comercial.

I menció especial per la doble entrega de Marisa Monte; pel manifest polític de Neil Young i per la recuperació del seu concert amb els Crazy Horse; per les Cold Roses de Ryan Adams; per les trobades d’Isobel Campbell amb Mark Lanegan, la del Boss amb un munt de músics de folk i la de Mark Knopfler amb Emmylou Harris; per aquell concert antològic de Jackson Browne i per la sensacional tornada de Pearl Jam; per les noves entregues de Drive-by-Truckers i de Big & Rich; i el doble àlbum de Eleftheria Arvanitaki i el recull d’enregistraments de John Cerminaro.

No us queixareu que no us recomano música, oi?

Salut i sort,
Ivan.

Gulag Orkestar

Un xaval de 19 anys, d’Albuquerque, New Mexico, ha parit un grup que es diu Beirut, un àlbum que es diu Gulag Orkestar i la música barreja electrònica, rock, pop i la música gitana de l’Europa de l’Est. Què és més sorprenent?

El més sorprenent és el resultat: fantàstic! És un CD divertit, amb trempera, que beu dels mariachis i dels gitanos, dels cantautors com Nick Cave i Rufus Wainwright i d’una manera d’entendre la vida inquieta i lúdica. El referent musical més semblant que trobo és la No Smoking Orchestra d’Emir Kusturica. Polca, vals, acordeons, secció de metall, mandolines, pandereta … Els que heu vist Chocolat, recordeu el paper de Johnny Depp?

Les lletres són tristes, melancòliques o desencantades, però la música traspúa optimisme. L’encant de la contradicció. Només s’han permés un convencionalisme: canten en anglès.

La seva web és aquesta. Allí mateix, a més de trobar fotos del Zach Condon (el responsable de tot plegat) podeu trobar dues cançons en MP3, la dolça Postcards from Italy i Mount Wroclai (Idle Days), que us recordarà immediatament al Yann Tiersen d’Amelie. A llocs com Rhapsody, Rolling Stone o eMusic podeu escoltar o descarregar l’àlbum complert.

Ja posats, també podeu escoltar la segona cançó directament aquí:

El nom de Beirut ja diu a les clares que el mestissatge és la forma de vida del jove Condon. En Django Reinhardt n’estaria orgullós.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Gulag Orkestar
Ba Da Bing!, 2006

Dues fotos de Beirut

Acabo de rebre un mailing d’Amnistia Internacional demanant l’adhesió a una campanya per a demanar al govern espanyol que promogui la investigació de possibles crims de guerra en la recent guerra no declarada entre Israel i Hezbollah.

Primer comentari, pels amants de les foteses jurídiques. Aquí no ha hagut cap guerra. Guerra és un estat jurídic que demana una proclamació legal com cal. De fet, després del Tractat de Versalles que va finiquitar la Primera Guerra Mundial la guerra es va declarar il·legal, en uns termes prou inambigus proclamats per la predecesora de l’ONU, la Societat de Nacions. Va haver una declaració formal en que es preveien fortes sancions internacionals contra qualsevol estat que declarés una guerra en el futur.

El fet que em refereixi a foteses jurídiques té molt a veure a la utilitat d’aquella pomposa declaració.

Curiosament, Israel i el Líban estan en guerra des del 1948. Quan Israel va assolir la independència, el Líban (igual que Egipte, Jordània i altres països àrabs) li va declarar la guerra i mai no ha signat la pau. El que hi ha en vigor és un armistici que regula un cesament d’hostililtats, però no una declaració de pau. Egipte no va signar la pau fins el 1979 a Camp David (i això li va costar la vida a Annuar El-Sadat) i Jordània fins els darrers noranta. Hussein, descendent directe del Profeta, va morir de causa natural.

Doncs bé, en aquest mailing de que us parlava hi ha dues fotografies per satèlit de Beirut. Abans i després d’un bombardeig. Crec que no cal afegir res més.

Salut i sort,
Ivan.