No tinc gaire ganes de llegir tot l’acarnissament, purità i hipòcrita, què està patint el Pujol, però m’alegro molt què s’estigui fent.
Primer, perquè s’ho mereix. A banda de la seva gestió política, Jordi Pujol sempre havia interpretat el paper de pare de la pàtria. I del papa hom espera exemplaritat sense concessions.
Segona, perquè aquest mateix acarnissament obrirà ferides en sectors que fins ara han callat vergonyes dels qui ara senyalen amb el dit. La Sánchez Camacho i l’Iceta ja es poden anar preparant, què en un país petit hi ha algú que coneix els seus secrets i ara ja no té cap raó per mantenir-los. El pacte tàcit de cobrir-se les espatlles mútuament ha saltat pels aires.
I és què, entre un munt d’opinions inflamades, Francesc Valls ha deixat anar a El País (precisament!) un paràgraf què deixa en una broma innocent allò de Maragall parlant del tres per cent:
Cuentan los políticos veteranos de CiU que cuando un negociador de Convergència comparecía ante algún ministro del Gobierno central, ya fuera del PSOE o del PP, una enorme carpeta con los negocios de la familia Pujol, a modo de comodín, les disuadía de cualquier reivindicación intempestiva que perturbara los planes del Ejecutivo de Madrid. CiU ayudaba a gobernar España y el PP o PSOE —PSC, en su encarnación catalana— contribuían a que los convergentes se mantuvieran sobre la maroma del poder. Por eso CiU nunca quiso pactar con Esquerra Republicana, aunque tuviera la oportunidad de hacerlo, como sucedió en 1999. Prefirió al PP. Y del despecho nació el primer tripartito catalán que —a regañadientes del PSOE— se instaló en la Generalitat. Entre CiU y el gobernante central de turno había también un pacto tácito de silencio, que comprendía los negocios de la familia Pujol y que ha perecido víctima del fuego cruzado provocado por el proceso soberanista.
Senyores i senyors: el règim s’ensorra. O, com cantava La Trinca, el bròquil s’està florint.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!