El bròquil s’està florint

No tinc gaire ganes de llegir tot l’acarnissament, purità i hipòcrita, què està patint el Pujol, però m’alegro molt què s’estigui fent.

Primer, perquè s’ho mereix. A banda de la seva gestió política, Jordi Pujol sempre havia interpretat el paper de pare de la pàtria. I del papa hom espera exemplaritat sense concessions.

Segona, perquè aquest mateix acarnissament obrirà ferides en sectors que fins ara han callat vergonyes dels qui ara senyalen amb el dit. La Sánchez Camacho i l’Iceta ja es poden anar preparant, què en un país petit hi ha algú que coneix els seus secrets i ara ja no té cap raó per mantenir-los. El pacte tàcit de cobrir-se les espatlles mútuament ha saltat pels aires.

I és què, entre un munt d’opinions inflamades, Francesc Valls ha deixat anar a El País (precisament!) un paràgraf què deixa en una broma innocent allò de Maragall parlant del tres per cent:

Cuentan los políticos veteranos de CiU que cuando un negociador de Convergència comparecía ante algún ministro del Gobierno central, ya fuera del PSOE o del PP, una enorme carpeta con los negocios de la familia Pujol, a modo de comodín, les disuadía de cualquier reivindicación intempestiva que perturbara los planes del Ejecutivo de Madrid. CiU ayudaba a gobernar España y el PP o PSOE —PSC, en su encarnación catalana— contribuían a que los convergentes se mantuvieran sobre la maroma del poder. Por eso CiU nunca quiso pactar con Esquerra Republicana, aunque tuviera la oportunidad de hacerlo, como sucedió en 1999. Prefirió al PP. Y del despecho nació el primer tripartito catalán que —a regañadientes del PSOE— se instaló en la Generalitat. Entre CiU y el gobernante central de turno había también un pacto tácito de silencio, que comprendía los negocios de la familia Pujol y que ha perecido víctima del fuego cruzado provocado por el proceso soberanista.

Senyores i senyors: el règim s’ensorra. O, com cantava La Trinca, el bròquil s’està florint.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

5 thoughts on “El bròquil s’està florint

  1. Es un tema de espacio y tiempo, aquí y ahora se vive como una gran cosas, pero en el mundo y dentro de la historia de la humanidad es una anécdota mínima.

  2. La caiguda Pujol, personalment, no em fa ni fred ni calor des del punt de vista emocional. Ni tant l’acarnissament afectat, ni això de s’ho mereix per hipòcrita, ni allò altre, en l’altre extrem, que s’ha pogut llegir de la compassió pel patriarca repudiat. Que s’emprenyi amb ell la gent que se’l creia, no és el meu cas.

    Però crec que no veuràs l’efecte cascada del que tant t’alegres. La idea de pacte de cobrir-se les vergonyes no inclou saber-ho tot de tots i poder-ho demostrar. Inclou pensar què però no poder destriar la veritat de la fabulació interessada. Demanava investigar i tenir temps, diners i ganes de fer-ho. I anar estirant el fil. Tenir el temps i els diners de l’Estat, per exemple. Com que aquesta caiguda i d’altres que vinguin no deixa de ser un efecte secundari de l’enfrontament amb l’Estat difícilment li tocarà el rebre a algú de la banda unionista. De manera que sí, veig un motiu per alegrar-se de valent, que és el que deia el Germà Bel a Twitter avui: ens faran la bugada, i gratis!. És a dir, l’independentisme i tot el que hi queda a prop ha d’estar net com una patena. Si se n’encarrega l’Estat, mira, no hay mal que por bien no venga.

    També ho pots llegir al revés i té la seva gràcia. Els favorables a quedar-se a Espanya ja no sabràs si és perquè hi creuen o perquè són corruptes i no volen que l’Estat els deixi amb el cul enlaire per posicionar-se en contra.

    1. Trobo què el que tu dius (molt encertadament, per cert) de “no cal saber-ho tot i poder-ho demostrar” distingeix, com tantes altres coses, entre classes, no entre bàndols. No es sabrà res dels capgrossos, però dels que porten la paradeta de xuxes, si.

      Els titellaires què són lluny o que tenen els negocis globalitzats no veuran el seu nom tacat a cap diari; però entre els què han posat la cara i la veu al seu discurs si què n’hi ha uns quants que acompanyaran al Pujol en el seu viatge cap enlloc. I amb això ja n’hi haurà prou per molta gent.

      El Zarzalejos, igual què el Wert i alguns altres, tant de bo arribi a formar part d’un futur panteó d’herois independentistes inconscients.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s