Si algú encara té alguna esperança en la regeneració política a Espanya, si us plau que me l’expliqui.

El Presidente del Gobierno no participarà a cap debat electoral però si que fa de comentarista esportiu (igual que el Junqueras, per cert); Pedro Sánchez ha acceptat sortir al mateix programa que la neta de Franco; tothom ha pogut apreciar el salero de la Vicepresidenta del Gobierno al ballar; i Déu sap què ens oferiran el revolucionari que regala DVDs al Rei i l’assenyat anti-populismes que va sortir en pilota picada als pósters de la seva primera campanya electoral.

Ho diré amb bon humor: això no tenien nassos de fer-ho quan Gila, el Perich, i Berlanga els hi podien dir quatre fresques.

El problema no és l’espectacle al voltant de la política. És que no hi ha debat. Ni per tant, política.

Tots els que vam pensar que el 15-M marcaria un punt d’inflexió a la política espanyola hem d’estar de moment decebuts. Però hem d’entendre que no es tracta de canviar el rumb d’una barca, sinó d’un transatlàntic. Encara que hagi consciència que cal un gran canvi, canviar la mentalitat de la gent costa moltíssim temps.

Com que a més la partitocràcia, els grups de pressió establerts i el sistema electoral no afavoreixen els outsiders, també caldran molta paciència i moltíssims recursos que ja veurem d’on sortiran.

Sortiran?

Però, trobo que s’ha parlat encara poc de la molt significativa clatellada de Rajoy a son fill per criticar un periodista que hi era al davant¹. L’autoritarisme, la censura per no deixar malament un amic, el càstig a la sinceritat i la lliure opinió, en una imatge. ”Con toda la razón”. La cultura política espanyola retratada.

Aquesta clatellada hagués estat munició de primera per a un acudit molt divertit en mans de Gila, el Perich, o Berlanga.

Salut i sort,
Ivan.