Dues grans diferències

A veure, quines diferències creieu què hi ha entre el Regne d’Espanya i els Estats Units d’Amèrica?

Vull dir diferències de debó, conceptuals, estructurals. Marca Espanya vs. Marca USA.

Perquè això de tenir un exèrcit potentíssim o nedar en l’abundància econòmica, o ser l’imperi culturalment dominant, o tenir una geografia colossal i una població diversa, Espanya també ho ha tingut. Ho va tenir…

Segurament n’hi ha moltes més, però jo em quedo en dues grans diferències que es desprenen de l’abraçada entre el President Obama i l’infermera què ha superat una infecció d’èbola:

  1. El primer funcionari de l’administració americana ha de tractar els ciutadans americans de forma absolutament respectuosa en tot moment. O si més no, aparentar-ho molt bé.
  2. Els ciutadans americans no li tolerarien mai el contrari.

I si, jo m’imagino perfectament Mariano Rajoy abraçant la ja coneguda Teresa. En una escena d’una pel·lícula de Santiago Segura on l’actor que el representés sortiria de dins d’una pantalla de plasma i els metges l’atacarien amb arsenal anti-zombis.

New York Post: Obama meets Dallas Ebola survivor

El que no veig és que a Espanya, després que l’administració pública s’hagi comportat com ho ha fet en el mateix cas, estiguin a punt de caure els governs autonòmic i estatal. Perquè motiu n’hi ha.

I aquesta és la grandíssima diferència. (A la qual s’arriba després d’altres moltes diferències, si.)

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Alberto dimiteix, Mariano continua

Ves per on, a Espanya si que hi ha ministres que dimiteixen.

Alberto Ruiz-Gallardón plega després de ser completament desautoritzat pel seu cap Mariano Rajoy. Em sembla una decisió procedent, digna i molt bona pel país. Gallardón, polític de cap a peus, sap perfectament que un polític que no té completa llibertat de moviments és un ninot; i després d’haver passat per secretaria general del partit, presidència de govern autonòmic, alcaldia, i ministeri, ja no pot admetre el paper de ninot.

El ministre que en teoria havia de gestionar l’adéu definitiu d’ETA no ha aportat res en aquest assumpte tant important del que algun dia caldrà fer net, i si ha protagonitzat tres anys plens de polèmiques per l’augment de taxes, l’anunciada però no executada reforma de l’aparell de justícia i, molt especialment, el tema de l’avortament.

Marxa donant un cop de porta que en altres èpoques hagués estat sensacional. Acusant amb elegància el seu cap d’haver traït el programa del partit (“Yo asumí el compromiso de reformar la ley del aborto como consecuencia del encargo de responsabilidades que se hizo en el Gobierno a comienzos de legislatura. Lo hice de acuerdo con lo que había sido la doctrina de nuestro partido y con el criterio establecido en el recurso de inconstitucionalidad de nuestro partido contra la Ley de 2010“, segons El País) llença un dard que potser farà servir la dreta extrema. Però a hores d’ara, algú pot nomenar algun altre líder popular amb un càrrec públic en exercici? Imputada l’Esperanza, retirat l’Aznar, dimitit Gallardón, Don Mariano és ara mateix l’únic póster possible de la dreta a la dreta del PSOE.

Enrera queden quatre anys (des que el govern socialista aprovés la llei encara vigent) de molta crispació (en aquest tema, si) i molta despesa d’esforç i de recursos en lluitar contra una llei que, al final, sembla què els què tant la criticaven l’acabaran consolidant. I la sensació que tot plegat no era més que una enorme maniobra de distracció social que ha durat el mateix què les mesures més impopulars del govern i mentre els casos més escandalosos de corrupció aportaven novetats.

Al davant hi ha un any electoral (municipals i autonòmiques a la primavera, generals a la tardor) i una esquerra dividida i sense cap líder clar. I un nou i molt més apassionant aglutinador d’atenció: Mas y sus secuaces.

No sé si al final descobrirem que Mariano Rajoy és millor polític (no dic governant!) del que semblava.

Salut i sort,
Ivan.

Sense aliats

Catalunya no té aliats clars què l’ajudin a assolir la independència, però Espanya tampoc no pot comptar amb gaires aliats què l’ajudin a impedir-la.

I això és així perquè a les relacions internacionals manen totalment els interessos de cada país, tal com han aprés els ciutadans de l’antiga Iugoslàvia, de la nova Bòsnia o de l’ara torturada Síria. Les opinions públiques, les tradicions, les pertanyences a lobbies comuns… Els interessos.

És per això què costarà moltíssim què algun govern doni un suport explícit al procés independentista. Els comentaris d’algun ministre bàltic no passen de ser opinions expressades de manera personal en una entrevista, si més no oficialment.

I és lògic què els caps de la Unió Europea repeteixin el què hi ha escrit en els tractats i defensin què el procés es resolgui de manera interna a Espanya (és a dir, sense què els esquitxi a ells) i de manera dialogada. Els governants, com els empresaris, valoren molt l’estabilitat. I què no els belluguin la cadira.

Fins i tot podem comptar amb la ferma oposició d’actors de primeríssima importància geopolítica com la Xina o Rússia que mai de la vida voldran recolzar el què no volen què ningú altre recolzi a casa seva. I els tibetans i txetxens reben molta solidaritat, però molt poc ajut, recordem-ho.

Però, tampoc ningú no vol retratar-se en contra, ni tant sols l’emperador, ja què el què avui pot no semblar convenient el dia de demà pot ser-ho d’allò més. I una hipotètica Catalunya independent no seria Suïssa, però tampoc Sudan del Sud ni la versió gran d’Andorra.

Rajoy pot ser passiu però no desmemoriat, i sap què Espanya no ha gaudit de grans suports per part dels seus socis europeus quan els ha necessitat. Veneçuela, Argentina i Colòmbia han pres decisions greus i contràries als interessos espanyols sense què els suposats aliats es presentessin disposats a ajudar. I Margallo, a qui pel càrrec li toca dir públicament el missatge del govern, personalment sap un munt de com es reparteix el peix a l’àmbit internacional i sap com se les gasten amics i aliats.

Avui hi ha un escenari en què tots els tercers valoren l’estabilitat d’una bassa on no hi ha onades. El suposat dia de demà, caldria veure on ha deixat la barca la tempesta.

Salut i sort,
Ivan.

Els EUA ens espien

Hi ha temes sobre els què se’m fa molt difícil poder escriure res. Només sé fer una cosa alhora, i si ric no puc escriure.

espionatge

Ara resulta què descobrim, sorpresos i escandalitzats, què el govern dels Estats Units espia tant com pot. Cullera!

Mira què estava bé això de creure què pel·lícules com Spy Games, The Good Shepherd o Syriana, sèries com Homeland, 24 o Op-Center, o novel·les com les de John Le Carré són obres de ficció què no tenien més relació amb la realitat què la què podien tenir Bambi o Siete novias para siete hermanos.

De res no ha servit què Javier Bardem surti a un film de James Bond, ni tampoc què s’hagi posat de moda llegir a Sun Tzu: ningú no es podia imaginar què els què tenen el poder d’escoltar-ho tot, volguessin fer servir aquest poder.

Per si de cas, recomano què algú li digui al Sr. Rajoy, el mateix què ha encarregat una investigació oficial i ha fet cridar l’ambaixador dels Estats Units, què a Barcelona hi ha una agència de detectius què li pot fer les averiguacions què consideri oportunes. Solvència contrastada, resultats garantits. Fin de la cita.

Salut i sort,
Ivan.