Collonades nacionalistes

Diuen, alguns, que viatjar et cura de la malaltia del nacionalisme. No sé si és cert, però que et dóna més perspectiva, d’això no en dubto pas.

Quan vam arribar a Suïssa la meva filla tenia poc més de dos anys. Parlar, només parlava en català. Sabia algunes paraules en castellà i en anglès, però no els ha fet servir mai per expressar-se. I prou.

El primer dia que va entrar a la llar d’infants jo estava aterrit. Ni l’alemany ni el suís alemany s’assemblen gens al català, i ella havia de quedar-se sola envoltada de gent que no entenia. Crec que les professores em van identificar ràpid com el pesat estranger que no parava de demanar com li anava a la seva nena.

Any i mig més tard hem hagut d’emplenar els formularis per la seva escolarització el proper curs, l’equivalent al P-4. Hi ha un apartat dedicat al tema lingüístic i li hem demanat a la professora què posar. “Digueu que té nivell natiu de suís alemany, ella l’entén i el parla perfecte”. Jo m’estimo molt la meva filla, què és la més llesta i més guapa i més de tot del món mundial; però sé què no és una superdotada.

I ara he d’empassar-me que un ex-director de l’Advocacia de l’Estat a Barcelona ha guanyat un pols jurídic a la Generalitat perquè a la seva filla no li van poder donar prou hores de P-4 i P-5 en castellà i això ha obligat l’alumna a realitzar un sobreesforç innecessari. Ho expliquen els de El País.

Collonades. A banda que la seva filla disposa de canals de televisió i un ambient cultural en castellà prou abundant si viu a Barcelona, trobo molt difícil que sabent castellà no entenguès perfectament el català. I més a nivell de P-4. És més, encara que no entenguès les paraules, estic convençut que entendria perfectament el que li diuen; ho dic perquè la meva fill mira els dibuixos animats en qualsevol idioma, incloent rus i portuguès, i ho pilla tot.

A segons qui, li convindria viatjar més i espabilar-se. I deixar-se de collonades.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Sense aliats

Catalunya no té aliats clars què l’ajudin a assolir la independència, però Espanya tampoc no pot comptar amb gaires aliats què l’ajudin a impedir-la.

I això és així perquè a les relacions internacionals manen totalment els interessos de cada país, tal com han aprés els ciutadans de l’antiga Iugoslàvia, de la nova Bòsnia o de l’ara torturada Síria. Les opinions públiques, les tradicions, les pertanyences a lobbies comuns… Els interessos.

És per això què costarà moltíssim què algun govern doni un suport explícit al procés independentista. Els comentaris d’algun ministre bàltic no passen de ser opinions expressades de manera personal en una entrevista, si més no oficialment.

I és lògic què els caps de la Unió Europea repeteixin el què hi ha escrit en els tractats i defensin què el procés es resolgui de manera interna a Espanya (és a dir, sense què els esquitxi a ells) i de manera dialogada. Els governants, com els empresaris, valoren molt l’estabilitat. I què no els belluguin la cadira.

Fins i tot podem comptar amb la ferma oposició d’actors de primeríssima importància geopolítica com la Xina o Rússia que mai de la vida voldran recolzar el què no volen què ningú altre recolzi a casa seva. I els tibetans i txetxens reben molta solidaritat, però molt poc ajut, recordem-ho.

Però, tampoc ningú no vol retratar-se en contra, ni tant sols l’emperador, ja què el què avui pot no semblar convenient el dia de demà pot ser-ho d’allò més. I una hipotètica Catalunya independent no seria Suïssa, però tampoc Sudan del Sud ni la versió gran d’Andorra.

Rajoy pot ser passiu però no desmemoriat, i sap què Espanya no ha gaudit de grans suports per part dels seus socis europeus quan els ha necessitat. Veneçuela, Argentina i Colòmbia han pres decisions greus i contràries als interessos espanyols sense què els suposats aliats es presentessin disposats a ajudar. I Margallo, a qui pel càrrec li toca dir públicament el missatge del govern, personalment sap un munt de com es reparteix el peix a l’àmbit internacional i sap com se les gasten amics i aliats.

Avui hi ha un escenari en què tots els tercers valoren l’estabilitat d’una bassa on no hi ha onades. El suposat dia de demà, caldria veure on ha deixat la barca la tempesta.

Salut i sort,
Ivan.

Apunts després d’obrir la capsa de bombons

Forest Gump deia allò de life is like a box of chocolates, on sempre havies d’estar preparat per a les sorpreses, però es veu que l’Artur Mas no ha vist aquesta pel·lícula. Alguns pensaments ràpids sense massa reflexió i sense haver mirat les dades vertaderament importants: les de vots captats, no percentatges.

  • CiU guanya però s’emporta una patacada històrica. L’anàlisi política que havien realitzat s’ha demostrat errònia, les polítiques socials i econòmiques si han estat valorades per l’electorat. I amb el tema nacional no n’han tingut prou, degut al següent punt.
  • ERC triomfa, i ho fa perquè han parlat clarament (han pronunciat la paraula que Mas es nega a dir: independència), ho han fet amb coherència (fa una pila d’anys que la defensen) i la seva enèssima purga interna ha renovat els pósters, atorgant-los la credibilitat que van perdre entre el tripartit i les lluites internes.
  • El PSC obté amb el federalisme que defensava el Raimon Obiols fa un quart de segle uns resultats que aquell superava amb escreix, tot i la seva fama de perdedor. Aquesta és per mi la gran patacada de la nit. El partit amb una estructura més professional haurà de fer la seva travessia del desert amb mínimes aportacions públiques per la seva representació al Parlament.
  • El PP no guanya. Amb la bandera d’Espanya i amb un finançament que ja voldrien molts ciutadans, només augmenten un escó el dia que tothom va anar a votar. I queden com a quarta força política, lluny de la rellevància institucional que tindrà el nou cap de la oposició l’Oriol Junqueras.
  • Iniciativa puja ma non troppo. Vulguis que no el tema nacional era l’eix de la campanya, i l’ambigüitat calculada de defensar el mínim comú denominador ha fet que el vot independentista d’esquerres no anés a parar a l’única formació que ha fet bandera de la lluita contra les retallades.
  • Ciutadans demostra, una vegada més, què les paraules boniques i les frases buides tenen un públic fidel. La seva irrellevància parlamentària els permetrà per tercera legislatura consecutiva parlar sense haver de gestionar, fer discursos sense haver de proposar i queixar-se sense haver de negociar amb objectius tangibles que poder presentar a l’electorat. Amb els republicans, els que més cava van beure anit.
  • La CUP obté, d’una tacada, escons, presència mediàtica a gran escala, accés a informació parlamentària, i finançament públic. El seu discurs agradarà a molta gent receptiva a les crítiques radicals al sistema, però està per veure que puguin seduir els que necessiten escoltar propostes en positiu.

En general les crítiques que llegeixo a la premsa, especialment a la que escriu en castellà, em semblen interessades i errònies. Des de l’Onze de Setembre han apuntat totes les seves anàlisis i armes contra Mas i CiU, ells sabran per què volen enganyar la gent. Amb els meus nuls coneixements sobre politicologia i sociologia, aquestes són les meves conclusions:

  1. Aquestes eleccions tenien tres eixos: qüestió nacional, crisi econòmica i regeneració democràtica. Banderes, retallades i #15M són importants per a tothom.
  2. El sobiranisme ha pujat, poc però perceptiblement (3 escons) i s’ha escorat clarament cap a l’independentisme. L’equilibri intern de forces canvia de manera lleugera i de moment irrellevant, però la pregunta de si marcarà tendència és ja la primera a la taula dels estrategues polítics a Catalunya.
  3. Les polítiques de retallades han costat suport tant a CiU com al PP. Tots dos poden defensar els seus resultats però tots dos veuen com d’altres han pescat i molt als seus respectius electorats. Queda moltíssim fins la propera convocatòria electoral, però l’avís és innegable.
  4. Els que intenten nadar i guardar la roba no se’n surten. L’ambigüitat penalitza i els missatges clars, inequívocs i contundents surten a compte.

Amb qui pactarà Mas el proper Govern? Aposteu pels socialistes. Tots dos necessiten el pacte, no es fan tant la competència com amb ERC, i podran trobar àmplies àrees de coincidència tant en les qüestions econòmiques com les nacionals, més què res perquè el terreny de joc serà molt petit i vindrà delimitat pel trio arbitral Rajoy, Montoro i Gallardón, que aplicaran el reglament de manera molt estricta.

I per acabar amb aquest diagnòstic d’urgència, la incògnita per les properes campanyes: hi haurà noves acusacions de corrupció contra els candidats? Ja veurem com acaba el que va començar sent el cas dels comptes bancaris ocults a Suïssa i avui ha passat a ser el cas dels informes policials falsificats, però aquesta praxi política (que no periodística) sí que marcarà tendència.

Salut i sort,
Ivan.

Sense referents

La recent desaparició del Pepe Rubianes deixa un (altre) buit molt difícil de cobrir a la nostra cultura.

Més enllà de l’apreciació personal que cadascú pugui tenir del seu humor de vegades escatològic o impertinent, o del seu llenguatge expressament malsonant i provocador, Rubianes havia esdevingut el bufó semioficial de Catalunya, apuntant a tort i a dret i denunciant amb aguda implacabilitat hipòcrites morals i polítics. El fet que s’allunyés de la crítica de la gestió política i es centrés en la crítica de les actituds va tenir l’efecte que des de tot l’arc polític es reconeixia la seva visió com independent i poc parcial –alhora que no agradava a ningú en especial. Un rol, en definitiva, en que no veig a ningú prou capacitat per a substituir-lo.

La seva pèrdua s’uneix a la d’altres que ens han abandonat en els darrers anys i l’absència dels quals encara no ha estat coberta. Hem perdut el far moral (Manuel Vázquez Montalbán), l’intel·lectual per excel·lència (Néstor Luján), la rebel del feminisme intel·ligent (Montserrat Roig) i l’ hedonista i humanista alhora (Terenci Moix). Tots ells persones que a la seva excel·lència professional afegien un compromís ètic insubornable que els portava a generar opinió i sacsejar consciències.

Temo donar el nom dels dos únics intel·lectuals supervivents que queden, ambdós en l’edat de la jubilació i un ja octogenari …

Hi ha, això si, un bon grapat de professionals culturals i alguns artistes excel·lents. Però junt a escriptors i músics que m’agrada llegir i escoltar trobo a faltar veus que m’interessin i em facin reflexionar. I si això li passa a una majoria del país, és molt dolent.

Salut i sort,
Ivan.