Duopoli editorial

Amb la recent compra d’Ediciones B per part de Random House Penguin, una filial de Bertelsmann, a la pràctica ja podem parlar de duopoli en el mercat editorial.

Entre la filial del grup Bertelsmann i el Grupo Editorial Planeta, propietari de més segells editorials dels que caben a qualsevol article de Lo Bloc, dominen més del noranta per cent de la distribució editorial del país.

La globalització portarà un munt de coses bones, no ho dubto, però un mercat captiu de molts pocs proveïdors és molt perillós. I si és el mercat del llibre, el perill a llarg termini en quant a dominació cultural i ideològica, evident.

Però tampoc no cal exagerar, que no és que els llibres siguin el principal aliment informatiu ni cultural de la població ara mateix. Molt pitjor seria un duopoli televisiu de facto.  Ai, que potser estic parlant més del compte…

Salut i sort,
Ivan.

La dictadura de les novetats

Un tema més vell que l’anar a peu: l’atractiu d’allò què és nou.

Els llibreters catalans parlen d’una finestra d’oportunitat d’un mes. Al cap d’un mes, si un llibre no s’ha venut prou, desapareix de les taules de novetats, on gaudeix d’una exposició favorable, i passa amb sort als prestatges i sense sort al magatzem.

La recaptació del primer cap de setmana marca la valoració que se’n farà d’una pel·lícula als EUA.

Ho podeu pensar en el que vulgueu: televisió, llibres, cinema, música… Si no és nou, el seu atractiu de mercat cau en picat.

I en canvi, disposem d’una riquesa incalculable en fons culturals acumulats durant tota la Història, que només cal buscar-los per a poder aprofitar. Cada dia que passa ens queda menys temps per llegir una quantitat extraordinàriament immensa d’obres de fa temps. Tant les que tenim catalogades com les que el pas del temps i la pressió de les novetats han enterrat dins l’oblit.

Paradoxalment, la indústria audiovisual menysprea la creativitat de nous guions i noves fòrmules i aposta per tornar a rodar versions de sèries de televisió i pel·lícules que van funcionar fa temps, quan consideràvem ciència ficció el que ara portem a la butxaca i un acudit que a la Casa Blanca visqués un president negre.

I no només l’audiovisual: tant Marvel com DC han fet ja un munt de noves sèries alternatives dels seus personatges emblemàtics.

La cultura té vocació de risc; però la indústria cultural en té aversió. I hi ha un factor demogràfic inqüestionable: ara mateix hi ha un munt de gent pertanyent al baby boom que té el poder adquisitiu que no tenia quan eren adolescents. La indústria aposta més per la seva nostàlgia revisada que no pas per la recuperació de l’original o per l’apreci pels mateixos gustos però reformulats segons els nous temps.

La qüestió és com poder accedir a tota la massa de cultura acumulada, obtenint informació independent i poder reeditar allò que qui té els drets legals no considera econòmicament atractiu però nosaltres creiem interessant.

No és només un tema cultural. Poder escollir les nostres fonts d’entreteniment i aprenentatge és un tema de democràcia real.

Salut i sort,
Ivan.

El manifest de la gent

A hores d’ara segur que ja heu llegit i us heu cansat del segon manifest que ha saltat a la majoria de portades dels diaris, el que parla de la defensa de drets fonamentals de les persones. També a internet.

Em ve de gust dir quatre coses al respecte.

Això és importantíssim, no és pas cap xominada de quatre frikis que volen veure pelis i escoltar música de bades. Això va de llibertat d’expressió, del dret de dir i escriure el que ens vingui en gana; de fer les fotografies que volguem i ensenyar-les a qui ens vingui de gust; de poder compartir amb tothom (literalment) el video del casament o de la vegada que et vas creuar Ramoncín al carrer mentre es treia els mocs del nas.

En aquest país si tens una empresa poderosa o un advocat caríssim pots permetre’t cagar-te en qui vulguis públicament; passo de donar exemples. El que vull és que la gent anònima, comú, normal, tinguem també el mateix dret. O, si més no, que sigui un jutge qui ens ho negui, seguint un procediment legal establert i emetent una sentència raonada i basada en lleis aprovades pel parlament. Vull Democràcia.

A més, també vull poder compartir el que és meu. I quan pago el preu que em demanen per un CD o un DVD, passa a ser meu. I si li vull deixar a mon pare, a ma sogra o a tu, no veig justificat que un senyor digui “ei, que això va contra la cultura: si aquell vol escoltar música o veure cinema, que pagui”. Li he de cobrar a mon pare el lloguer d’una pel·li? I què hi ha dels llibres? Les biblioteques van contra la Cultura?

O potser és que les biblioteques són Cultura però van en contra dels interessos de la indústria que comercia amb bens culturals.

La indústria cultural ha de canviar el xip. Abans la gent tenia (col·leccionava) objectes: discos, cintes de video, llibres, litografies, etc. Cada cop més, la gent accedeix a la música, el cinema o d’altres arts de maneres que no exigeixen la possessió física d’un altre objecte. Ja no és negoci vendre aquells objectes d’abans. Cal canviar de negoci o resignar-se a l’extinció.

Cal que siguem conscients que els que surten perdent de tot això no són els artistes, sinó els empresaris antiquats. Ara que s’acosta el cap d’any Forbes publicarà la llista d’artistes que més diners han guanyat i ja veureu com gent com U2, Springsteen, Madonna, George Lucas, Spielberg i els de Pixar (i estic citant els més piratejats) continuen guanyant diners a cabassos.

Em nego a que per llei s’hagi d’accedir a la cultura d’una manera obsoleta només per a afavorir a uns determinats empresaris. De la mateixa manera que em negaria a haver de renunciar als processadors de textos o a les càmares digitals per a mantenir els beneficis d’Olivetti, Leica o Polaroid. I també em nego a que la SGAE organitzi un estat policial per a defensar la seva mandra per canviar el model de negoci.

Salut i sort,
Ivan.

Sense referents

La recent desaparició del Pepe Rubianes deixa un (altre) buit molt difícil de cobrir a la nostra cultura.

Més enllà de l’apreciació personal que cadascú pugui tenir del seu humor de vegades escatològic o impertinent, o del seu llenguatge expressament malsonant i provocador, Rubianes havia esdevingut el bufó semioficial de Catalunya, apuntant a tort i a dret i denunciant amb aguda implacabilitat hipòcrites morals i polítics. El fet que s’allunyés de la crítica de la gestió política i es centrés en la crítica de les actituds va tenir l’efecte que des de tot l’arc polític es reconeixia la seva visió com independent i poc parcial –alhora que no agradava a ningú en especial. Un rol, en definitiva, en que no veig a ningú prou capacitat per a substituir-lo.

La seva pèrdua s’uneix a la d’altres que ens han abandonat en els darrers anys i l’absència dels quals encara no ha estat coberta. Hem perdut el far moral (Manuel Vázquez Montalbán), l’intel·lectual per excel·lència (Néstor Luján), la rebel del feminisme intel·ligent (Montserrat Roig) i l’ hedonista i humanista alhora (Terenci Moix). Tots ells persones que a la seva excel·lència professional afegien un compromís ètic insubornable que els portava a generar opinió i sacsejar consciències.

Temo donar el nom dels dos únics intel·lectuals supervivents que queden, ambdós en l’edat de la jubilació i un ja octogenari …

Hi ha, això si, un bon grapat de professionals culturals i alguns artistes excel·lents. Però junt a escriptors i músics que m’agrada llegir i escoltar trobo a faltar veus que m’interessin i em facin reflexionar. I si això li passa a una majoria del país, és molt dolent.

Salut i sort,
Ivan.