La dictadura de les novetats

Un tema més vell que l’anar a peu: l’atractiu d’allò què és nou.

Els llibreters catalans parlen d’una finestra d’oportunitat d’un mes. Al cap d’un mes, si un llibre no s’ha venut prou, desapareix de les taules de novetats, on gaudeix d’una exposició favorable, i passa amb sort als prestatges i sense sort al magatzem.

La recaptació del primer cap de setmana marca la valoració que se’n farà d’una pel·lícula als EUA.

Ho podeu pensar en el que vulgueu: televisió, llibres, cinema, música… Si no és nou, el seu atractiu de mercat cau en picat.

I en canvi, disposem d’una riquesa incalculable en fons culturals acumulats durant tota la Història, que només cal buscar-los per a poder aprofitar. Cada dia que passa ens queda menys temps per llegir una quantitat extraordinàriament immensa d’obres de fa temps. Tant les que tenim catalogades com les que el pas del temps i la pressió de les novetats han enterrat dins l’oblit.

Paradoxalment, la indústria audiovisual menysprea la creativitat de nous guions i noves fòrmules i aposta per tornar a rodar versions de sèries de televisió i pel·lícules que van funcionar fa temps, quan consideràvem ciència ficció el que ara portem a la butxaca i un acudit que a la Casa Blanca visqués un president negre.

I no només l’audiovisual: tant Marvel com DC han fet ja un munt de noves sèries alternatives dels seus personatges emblemàtics.

La cultura té vocació de risc; però la indústria cultural en té aversió. I hi ha un factor demogràfic inqüestionable: ara mateix hi ha un munt de gent pertanyent al baby boom que té el poder adquisitiu que no tenia quan eren adolescents. La indústria aposta més per la seva nostàlgia revisada que no pas per la recuperació de l’original o per l’apreci pels mateixos gustos però reformulats segons els nous temps.

La qüestió és com poder accedir a tota la massa de cultura acumulada, obtenint informació independent i poder reeditar allò que qui té els drets legals no considera econòmicament atractiu però nosaltres creiem interessant.

No és només un tema cultural. Poder escollir les nostres fonts d’entreteniment i aprenentatge és un tema de democràcia real.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

6 thoughts on “La dictadura de les novetats

  1. Hay muchas novedades pero las personas solemos tener un circuito propio no creo que nadie vaya leyendo de novedad en novedad. El problema es que se descataloga rápido y libros de hace 15 años no los encontradas, en Barcelona tenemos mucha suerte con las bibliotecas públicas, la biblioteca de Catalunya y alguna librería de fondo. En música Internet ha recuperado millones de cosas.

  2. En música, no solo la publicación en internet, sino la competencia de internet ha forzado a las discográficas a recuperar su fondo de archivo, grabaciones descartadas o en directo que hace 30 años eran carne de bootleg. Aún así, queda muchísimo patrimonio cultural escondido.

    Y en la industria editorial es muchísimo peor. Los procesos de digitalización se llevan a cabo a coste mínimo con lo que la calidad no es en muchos casos ni aceptable y siempre con criterios empresariales (como es lógico) y no culturales.

    De todas formas, piensa más allá de tu círculo habitual. La gente que se entera de qué película ponen o qué libro se puede leer gracias a las recomendaciones que ve por televisión. Ahí está la mayoría de la población.

  3. Aquest és un d’aquells posts en que mescles idees amb les que puc estar-hi d’acord amb d’altres que no per acabar arribant a una conclusió amb la que potser estic d’acord però que matisaria o expressaria d’alguna altra manera. Com que en aquests casos sovint la liem, al loro! A no liar-la.

    Completament d’acord en els dos darrers paràgrafs, que entenc que és on volies arribar.

    Idees que no. Dictadura de les novetats? Jo ho expressaria com a ‘accessibilitat màxima a l’edició’. Qui no edita un llibre és perquè no vol. Sobreabundància. Excés de tot: de llibres, de música, de producció audiovisual i de qualsevol cosa. A l’Estat espanyol s’editen cada any uns 60000 títols, una tercera part literatura. No hi ha llibreria física que pugui encabir una fracció significativa d’aquestes novetats durant un període significatiu. De manera que funciona el darwinisme editorial. Quina alternativa hi veus? Editar menys títols a l’any? Quotes com les de la UE a la producció agrària?

    És un problema d’oferta (de sobreoferta), no de demanda. També en el cinema. Del 2005 al 2011 es van passar de produir no arriba a 5000 pel·lícules per a exhibició comercial a 6500. Moltes són de l’Índia? Sí. Als EUA es va passar de 699 a 819 (+17%). No hi ha manera humana de consumir tot això. Veus cap solució a banda d’una bona tria i selecció natural per a seleccionades?

    Una altra cosa és això que la indústria audiovisual menysprea la creativitat.

    Entenc que volies dir la indústria del cinema. En un determinat moment els adults van deixar de ser el públic principal que assistia a sales de cinema i van ser substituïts per adolescents. Els grans estudis (principalment) es van adaptar al seu nou públic objectiu i van anar fent menys pel·lícules adultes. Menys creatives segons aquest criteri. Però al final, al final, al final, les produccions adultes han acabat apareixent a la televisió. La creativitat és en una altra banda, no en els blockbusters.

    Realment creus que es pot dir que la indústria audiovisual, globalment, menysprea la creativitat?

    1. Anem per parts, com deia Jack.

      Evidentment, encabir no ja físicament sinó de qualsevol manera l’abundantíssima oferta cultural és impossible. Cal, com tu molt bé dius, algun mecanisme de filtratge, que sempre serà opinable.

      Jo apuntava a que el criteri cronològic i més concretament el criteri el darrer que ha aparegut és l’únic que destaco em sembla molt qüestionable. Posaré un molt mal exemple. A les llibreries pots trobar llibres, de ficció i no, sobre la corrupció política i econòmica a Espanya. La immensa majoria, acabats d’escriure i d’editar. Algú (crec que els de Proa) han cregut que un altre llibre que explica algunes claus d’això és la Vida privada del Segarra i l’han reeditat (o potser l’han reeditat per alguna altra raó, ves a saber). En aquest cas si que podem accedir fàcilment a un clàssic. Però, per exemple, L’escanyapobres o Mort de dama ens queden amagats.

      ”Qui no edita un llibre és perquè no vol” suposo que es refereix al gremi d’editors. Els que voldriem la reedició o traducció de [posi aquí el que millor li sembli] hem de girar la vista cap alguna altra banda de la sobreabundància. Que les editorials, com a empreses amb ànim de lucre que són, es gestionen amb criteris de guany? Tant lògic i correcte com que això porta efectes col·laterals.

      Per indústria audiovisual em refereixo al cinema, però també televisió i el canal de la venda de DVD (o Blu-Ray o els canals a través d’internet).

      I no estic criticant que produeixin productes orientats a determinats públics en determinats canals, que és el que tu dius (molt encertadament). Això ja he esmentat jo que ho entenc. El que no entenc és què els blockbusters estiguin pràcticament ocupats amb remakes.

      En els anys gloriosos de Hollywood, hi havia les sèries de pel·lícules de sèrie B, potser la més coneguda va ser la de Tarzan. Que aquest fenòmen es mantingui em sembla normal. Que la majoria de grans produccions siguin arguments ja produits, no. Sèries dels 60-70-80 que ara són carn de pel·lícules; i a l’inrevés.

      No critico la auto-inspiració (entesa com dins de la mateixa indústria) sinó el bloqueig, per aversió al risc, a noves fòrmules. I no ho faig perquè no m’hagin agradat The Sopranos (que va sorgir després de l’èxit de [Analyze This](http://www.imdb.com/title/tt0122933/ “Una terapia peligrosa”) sinó perquè impedeix o dificulta l’aparició de noves idees.

      Puc entendre que empresarialment vulguin mantenir-se dins la seva zona de comfort. Però no m’agrada.

      A més, en el cas audiovisual es dóna un problema que no passa en l’editorial (i si parcialment en el musical): les productores controlen gairebé totalment els canals de distribució.

      Abraçada. I fins aviat 🙂

  4. Seguir per escrit pot ser molt llarg i cansat i altra feina tenim (suposo) però em patina tant el relligat que has fet que no me’n puc estar d’una altra ronda.

    Que quan la disponibilitat de productes culturals (nous i vells) esdevé màxima la teva lamentació sigui que no és completa té un no-sé-què de paradoxal i surrealista. T’estàs queixant que no tens fàcil disponibilitat a llibres sense demanda editats fa 80 o 100 anys?

    És a dir, ara, que tens accés a gairebé, gairebé, gairebé tot, lamentes que no tens accés a absolutament tot … prou fàcilment 🙂

    Ai senyor!

    Que no era pitjor en el passat? Situa’t quan els nostres pares eren joves. No sé què llegien els teus però els meus llegien novel·letes roses o de l’oeste de a tant la mitja dotzena i diria que no n’hi ha cap que hagi resistit el pas del temps. Te’ls imagines queixant-se que no tenien fàcil accés a no m’imagino quin producte cultural (necessàriament un llibre) de 100 anys abans, de cap el 1850-60? Ni els llegien, ni s’haguessin imaginat una raó per voler-los llegir. Se t’acut alguna cosa editada pels volts de 1850 a l’Estat espanyol que puguis voler llegir? I que no estigui disponible. Tic-tac-tic-tac…

    La disponibilitat de productes del passat no ha fet altra cosa que millorar. Com més va, més. Però això no vol dir que de moment puguis arribar a tenir-ho tot perquè (1) passa que no se sap de qui coi són els drets i (2) passa que no hi ha (presumiblement) demanda per a editar o reeditar qualsevol cosa que se t’arribi a passar pel cap, per molt valuosa que sigui des d’algun punt de vista.

    És veritat, a partir de la digitalització les regles són distintes. En la mena de llibres de que parles, un cop hauran tingut una edició digital ja no s’exhauriran. El llibre ja no tindrà disponibilitat en paper però sí en versió digital. Disponibilitat resolta.

    Ara, la disponibilitat no evitarà que els lectors d’una obra vella (clàssica en diem per a que soni millor) siguin pocs i creixentment minvants conforme passi el temps. Perquè parlen d’un món que ja no existeix. En un llenguatge cada cop més arcaic. Amb recursos que ja no són els nostres. Per què, a veure, quan discos de música del segle XIX tens tu? Cors de Clavé i aquestes coses…

    I pel que fa a la creativitat, ho sento però em sembla que no t’has mirat prou bé el passat. Biaix de supervivència, recordes? Dels centenars de westerns o de comedietes roses o de musicals que es feien en els anys gloriosos de Hollywood, la majoria eren infumables (creativament parlant). Que n’hagin quedat per selecció natural unes dotzenes que val la pena revisitar no amnistia les rèpliques adotzenades que no han superat el pas del temps. Ja t’ho dic ara que si per alguna cosa van ser coneguts els productors dels anys gloriosos de Hollywood no va ser per valorar el risc i la creativitat.

    PS. I quan dic que qui no edita un llibre és perquè no vol, vull dir literalment això.

    1. Del que em queixo és que a la biblioteca universal mundial de continguts culturals, predominen dos algorismes d’ordenació:
      – El cronològic.
      – El Google Rank.

      I crec que això no és bo. Què molt contingut interessant queda tapat. I que això és un problema.

      Evidentment, abans de la popularització d’internet, la situació era molt més difícil, però també penso per això mateix s’era més conscient que no es podia accedir a tot el que existeix. Avui en dia molts es pensen que si.

      Obres interessants i difícils de trobar del segle XIX espanyol? Precisament, aquest és part del problema, què si no hi són al llibre de text que fa servir el teu mestre de Literatura o d’Història, no ets conscient que hi són. Però per exemple, estaria bé poder llegir en Joaquín Costa (una mica més tardà, cert) o autors espanyols que participessin dels debats que a la resta d’Europa van esdevenir a la primavera dels pobles. N’hi havia? Què deien?

      Parles de música del segle XIX i cites als Cors Clavé suposo que demanant música popular enlloc de música clàssica. Doncs gràcies perquè és un exemple del que jo vull dir 😛

      En època de Rossini i Schubert es produien gairebé exclusivament òperes actuals, composades i produïdes en els darrers anys. Rossini va estrenar fins a vint òperes en un lustre. I al cap de mitja dècada el repertori que es representava ja havia canviat completament. (Donant un exemple que el que estic descrivint ja passava fa dos segles.)

      I parlo de Rossini perquè aleshores era música popular. Les àries d’òpera era el que cantaven les senyores mentre feien la bugada i els senyors mentre eren nerviosos, ja fos a la barberia o a les sales d’espera dels jutjats. Conta la llegenda que els jutjats milanesos van prohibir a la gent que s’hi esperava que cantessin determinada ària de Rossini perquè els jutges ja n’estaven fins els dallonses d’escoltar-la tot el dia. Si non e vero e ben trovato.

      La digitalització no resol completament la qüestió. Facilita que la publicació sigui accessible, però si el propietari d’aquella còpia digital decideix no publicar-la a internet, la seva difusió queda prohibida de facto. L’autoedició només serveix pels aficionats que no podem fer el pas a professionals; seria un tema d’incorporació al mercat de continguts, no recuperació de continguts amagats.

      El del biaix de supervivència i la creativitat t’ho contesta també l’exemple de l’òpera: quantes òperes d’autors vius es representen avui en dia? Precisament es salven clàssics passats canviant el seu llenguatge visual arcàic però això tapa l’aparició de nous talents. I a la indústria audiovisual veig el mateix. Actualitzem Ghostbusters i no sabem què ens perdem pel camí.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s