A hores d’ara segur que ja heu llegit i us heu cansat del segon manifest que ha saltat a la majoria de portades dels diaris, el que parla de la defensa de drets fonamentals de les persones. També a internet.

Em ve de gust dir quatre coses al respecte.

Això és importantíssim, no és pas cap xominada de quatre frikis que volen veure pelis i escoltar música de bades. Això va de llibertat d’expressió, del dret de dir i escriure el que ens vingui en gana; de fer les fotografies que volguem i ensenyar-les a qui ens vingui de gust; de poder compartir amb tothom (literalment) el video del casament o de la vegada que et vas creuar Ramoncín al carrer mentre es treia els mocs del nas.

En aquest país si tens una empresa poderosa o un advocat caríssim pots permetre’t cagar-te en qui vulguis públicament; passo de donar exemples. El que vull és que la gent anònima, comú, normal, tinguem també el mateix dret. O, si més no, que sigui un jutge qui ens ho negui, seguint un procediment legal establert i emetent una sentència raonada i basada en lleis aprovades pel parlament. Vull Democràcia.

A més, també vull poder compartir el que és meu. I quan pago el preu que em demanen per un CD o un DVD, passa a ser meu. I si li vull deixar a mon pare, a ma sogra o a tu, no veig justificat que un senyor digui “ei, que això va contra la cultura: si aquell vol escoltar música o veure cinema, que pagui”. Li he de cobrar a mon pare el lloguer d’una pel·li? I què hi ha dels llibres? Les biblioteques van contra la Cultura?

O potser és que les biblioteques són Cultura però van en contra dels interessos de la indústria que comercia amb bens culturals.

La indústria cultural ha de canviar el xip. Abans la gent tenia (col·leccionava) objectes: discos, cintes de video, llibres, litografies, etc. Cada cop més, la gent accedeix a la música, el cinema o d’altres arts de maneres que no exigeixen la possessió física d’un altre objecte. Ja no és negoci vendre aquells objectes d’abans. Cal canviar de negoci o resignar-se a l’extinció.

Cal que siguem conscients que els que surten perdent de tot això no són els artistes, sinó els empresaris antiquats. Ara que s’acosta el cap d’any Forbes publicarà la llista d’artistes que més diners han guanyat i ja veureu com gent com U2, Springsteen, Madonna, George Lucas, Spielberg i els de Pixar (i estic citant els més piratejats) continuen guanyant diners a cabassos.

Em nego a que per llei s’hagi d’accedir a la cultura d’una manera obsoleta només per a afavorir a uns determinats empresaris. De la mateixa manera que em negaria a haver de renunciar als processadors de textos o a les càmares digitals per a mantenir els beneficis d’Olivetti, Leica o Polaroid. I també em nego a que la SGAE organitzi un estat policial per a defensar la seva mandra per canviar el model de negoci.

Salut i sort,
Ivan.