Forest Gump deia allò de life is like a box of chocolates, on sempre havies d’estar preparat per a les sorpreses, però es veu que l’Artur Mas no ha vist aquesta pel·lícula. Alguns pensaments ràpids sense massa reflexió i sense haver mirat les dades vertaderament importants: les de vots captats, no percentatges.

• CiU guanya però s’emporta una patacada històrica. L’anàlisi política que havien realitzat s’ha demostrat errònia, les polítiques socials i econòmiques si han estat valorades per l’electorat. I amb el tema nacional no n’han tingut prou, degut al següent punt.
• ERC triomfa, i ho fa perquè han parlat clarament (han pronunciat la paraula que Mas es nega a dir: independència), ho han fet amb coherència (fa una pila d’anys que la defensen) i la seva enèssima purga interna ha renovat els pósters, atorgant-los la credibilitat que van perdre entre el tripartit i les lluites internes.
• El PSC obté amb el federalisme que defensava el Raimon Obiols fa un quart de segle uns resultats que aquell superava amb escreix, tot i la seva fama de perdedor. Aquesta és per mi la gran patacada de la nit. El partit amb una estructura més professional haurà de fer la seva travessia del desert amb mínimes aportacions públiques per la seva representació al Parlament.
• El PP no guanya. Amb la bandera d’Espanya i amb un finançament que ja voldrien molts ciutadans, només augmenten un escó el dia que tothom va anar a votar. I queden com a quarta força política, lluny de la rellevància institucional que tindrà el nou cap de la oposició l’Oriol Junqueras.
• Iniciativa puja ma non troppo. Vulguis que no el tema nacional era l’eix de la campanya, i l’ambigüitat calculada de defensar el mínim comú denominador ha fet que el vot independentista d’esquerres no anés a parar a l’única formació que ha fet bandera de la lluita contra les retallades.
• Ciutadans demostra, una vegada més, què les paraules boniques i les frases buides tenen un públic fidel. La seva irrellevància parlamentària els permetrà per tercera legislatura consecutiva parlar sense haver de gestionar, fer discursos sense haver de proposar i queixar-se sense haver de negociar amb objectius tangibles que poder presentar a l’electorat. Amb els republicans, els que més cava van beure anit.
• La CUP obté, d’una tacada, escons, presència mediàtica a gran escala, accés a informació parlamentària, i finançament públic. El seu discurs agradarà a molta gent receptiva a les crítiques radicals al sistema, però està per veure que puguin seduir els que necessiten escoltar propostes en positiu.

En general les crítiques que llegeixo a la premsa, especialment a la que escriu en castellà, em semblen interessades i errònies. Des de l’Onze de Setembre han apuntat totes les seves anàlisis i armes contra Mas i CiU, ells sabran per què volen enganyar la gent. Amb els meus nuls coneixements sobre politicologia i sociologia, aquestes són les meves conclusions:

1. Aquestes eleccions tenien tres eixos: qüestió nacional, crisi econòmica i regeneració democràtica. Banderes, retallades i #15M són importants per a tothom.
2. El sobiranisme ha pujat, poc però perceptiblement (3 escons) i s’ha escorat clarament cap a l’independentisme. L’equilibri intern de forces canvia de manera lleugera i de moment irrellevant, però la pregunta de si marcarà tendència és ja la primera a la taula dels estrategues polítics a Catalunya.
3. Les polítiques de retallades han costat suport tant a CiU com al PP. Tots dos poden defensar els seus resultats però tots dos veuen com d’altres han pescat i molt als seus respectius electorats. Queda moltíssim fins la propera convocatòria electoral, però l’avís és innegable.
4. Els que intenten nadar i guardar la roba no se’n surten. L’ambigüitat penalitza i els missatges clars, inequívocs i contundents surten a compte.

Amb qui pactarà Mas el proper Govern? Aposteu pels socialistes. Tots dos necessiten el pacte, no es fan tant la competència com amb ERC, i podran trobar àmplies àrees de coincidència tant en les qüestions econòmiques com les nacionals, més què res perquè el terreny de joc serà molt petit i vindrà delimitat pel trio arbitral Rajoy, Montoro i Gallardón, que aplicaran el reglament de manera molt estricta.

I per acabar amb aquest diagnòstic d’urgència, la incògnita per les properes campanyes: hi haurà noves acusacions de corrupció contra els candidats? Ja veurem com acaba el que va començar sent el cas dels comptes bancaris ocults a Suïssa i avui ha passat a ser el cas dels informes policials falsificats, però aquesta praxi política (que no periodística) sí que marcarà tendència.

Salut i sort,
Ivan.