Llegeixo un cop més amb gran interès intel·lectual i no menys distància ideològica la opinió de Francesc de Carreras, publicada a El País, contra els referèndums com a instrument de decisió política.
L’article sosté dues opinions, una sobre el mecanisme i l’altra sobre qui el fa servir. De lluny, la més inquietant és l’afirmació amb que finalitza el primer paràgraf:
El voto directo de los ciudadanos sólo expresa la suma de sus voluntades individuales, pero no asegura que estas voluntades se hayan formado de una manera adecuada a los fines que se pretenden, es decir, no asegura que los votantes, todos los ciudadanos, sean plenamente conocedores de todas las consecuencias de su voto y de que este sirva a sus propios intereses.
Això discuteix un dels pilars de les democràcies serioses (no les orgàniques): el sufragi universal, el fet que tothom té el mateix dret a opinar i decidir, i què tots som iguals en aquest sentit, independentment què uns siguin catedràtics en Dret Constitucional i els altres només sabem que la justícia és una estàtua què porta una bena davant dels ulls. Considerar que algú (major d’edat i en plena possessió de les seves facultats psíquiques) no està capacitat per votar em recorda molt més a Francisco Franco, Mario Conde i Josef Stalin què no pas a Thomas Jefferson.
L’altre argument, que la simplicitat de la pregunta amaga la complexitat de la qüestió, té molta més miga i no és solucionable completament amb mesures polítiques. Per molt perfecte que sigui el mecanisme de decisió, l’arribada d’informació independent, veraç, completa i plural als electors no és només responsabilitat de les administracions públiques, sinó principalment dels mitjans de comunicació. Recordo que Jefferson va escriure que preferia una dictadura amb diaris independents què no pas una democràcia sense mitjans de comunicació crítics…
Però apliquem l’argument de la complexitat de la qüestió a la pedra fundacional de la democràcia espanyola, és a dir, la Constitució del 77. Gràcies al senyor De Carreras podem demanar-nos si tots els electors catalans que van votar-hi a favor ho van fer perquè volien la solució autonomista del Título VIII; o si ho feien per alguns altres apartats del mateix text però en desacord amb aquest Título. Alguns arguments molt repetits des de La Moncloa i el carrer Ferraz podrien caure definitivament.
Però si això són decisions difícils (sempre ho són quan es tracta de temes importants) hi ha quelcom pitjor: les decisions impossibles. Com la que està patint un conegut meu, que fins ara viu a un pis gran i antic a l’Avinguda Madrid, i estava pensant de mudar-se a un piset al Carrer Independència. Ho va comentar a un dinar familiar i ara hi ha parents que no deixen de donar-li la brasa amb unes promocions que estan a punt de sortir a la Via Tercera. Uns apartaments moderns, sempre assolellats, en unes condicions molt avantatjoses i amb uns veïns simpatiquíssims. El meu conegut no deixa de buscar per internet però no troba cap oferta concreta sobre aquesta llar futura tant prometedora. I per tant, no pot prendre la decisió que els seus parents li demanen.
Decidir entre dos futurs incerts és difícil; però entre un futur incert i un somni, poc aconsellable.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!