És a dir, la festa nacional. Avui us explico una anècdota de classe d’alemany.

Resulta què la lliçó comença parlant de cel·lebracions i festius, i una d’elles és la festa nacional. Una excusa com una altra per a torturar els alumnes amb la declinació del datiu i l’embolic de les preposicions alemanes, però el què compta és què per a practicar, la professora va demanant els alumnes que diguin quan i per què es cel·lebra la festa nacional de cada país. Agarreu-vos que venen corbes.

La noia del Pakistan explica que ells cel·lebren la independència tal dia; el francès explica el què tots ja sabeu; els italians tenen dues festes nacionals, una que fa referència a la unificació i una altra a l’alliberament dels nazis; i aleshores és quan la professora s’adreça a mi i càndidament em pregunta (traduït tant fidelment com he pogut):

Els espanyols suposo que celebreu quan es va morir Franco. Quan va ser això?

Francament, no era la pregunta que jo portava preparada…

Però ni ella ni els meus companys s’esperaven tampoc la meva resposta. No he trobat cap emoji que reflecteixi mitjanament bé l’astorats que s’han quedat quan els he explicat què hi ha un munt de carrers i monuments arreu d’Espanya en honor al Generalísimo.

La única que feia un somriure irònic era la pakistanesa. Des que es van independitzar que pateixen una dictadura darrera d’una altra…

Salut i sort,
Ivan.