Històries

Un exemple palmari de dos punts de vista diferents. Durant l’estiu, aprofitant que l’En guàrdia! fa vacances, recupero els seus programes antics. I així és com he arribat a escoltar el que al febrer del 2009 li van dedicar a Pau Claris i la revolució del 1640, allò que molta gent coneix com la Guerra dels segadors o la revolta catalana. El programa és conduït per l’Enric Calpena i l’Oriol Junqueras, que aleshores era l’historiador que donava context al tema del programa, defineix el tema com “un conflicte llarg i complex”. L’historiador que actua com a especialista és el catedràtic … Continua la lectura de Històries

Bon viatge, Jordi

Aquest inici del 2015 està sent horrible, devastador. Va haver una època en que la tarda del dissabte la passava a la meva habitació, escoltant amb un radiocasette com el Tardà ens explicava (m’explicava) quina era la música que pagava la pena escoltar. Primer, perquè el seus gustos acostumaven a coincidir amb els meus; segon, perquè el seu criteri era punxar coses més enllà dels seus gustos i la selecció acabava sent més que interessant; i tercer, pels seus comentaris que salpebraven la música amb vida: gossip sobre els músics i els seus mànagers, anècdotes de concerts on jo no … Continua la lectura de Bon viatge, Jordi

Bon viatge, Senyor Barril

Dissabte em vaig endur un gran disgust amb la notícia del traspàs del Joan Barril. No recordo quan el vaig descobrir però si de la gran alegria de poder-lo escoltar gràcies a la independència. La meva, és clar. Els pisets de solter tenen més avantatges a banda del que tothom parla, i un és el de poder escollir l’emisora que vols escoltar. I El Cafè de la República va esdevenir el meu restaurant virtual on sopar o el lloc on fer el te de després. I els meus vespres, i els de molts altres, van gaudir de la serenor i l’elegància d’un … Continua la lectura de Bon viatge, Senyor Barril

Manrique, sempre

El seu darrer i magnífic article em dóna l’excusa per a recomenar-vos el bloc a El País del Diego A. Manrique, crític i locutor històric de Radio 3. Home de gustos eclèctics i de discurs punyent, Manrique reuneix vàries coses que m’agraden en un crític: no li fa res criticar els patums habituals (Springsteen, per exemple); em descobreix territoris que jo no hagués gosar explorar per mi mateix (francis: això no ho pots deixar passar); no acostuma a recomenar gratuïtament grups desconeguts per a ventar-se què coneix més que ningú més; però si què s’atura en allò que altres considerarien anècdotes o … Continua la lectura de Manrique, sempre