Bon viatge, Jordi

Aquest inici del 2015 està sent horrible, devastador.

Jordi Tardà al recolzat a un Pinball dels Rolling Stones

Va haver una època en que la tarda del dissabte la passava a la meva habitació, escoltant amb un radiocasette com el Tardà ens explicava (m’explicava) quina era la música que pagava la pena escoltar. Primer, perquè el seus gustos acostumaven a coincidir amb els meus; segon, perquè el seu criteri era punxar coses més enllà dels seus gustos i la selecció acabava sent més que interessant; i tercer, pels seus comentaris que salpebraven la música amb vida: gossip sobre els músics i els seus mànagers, anècdotes de concerts on jo no tenia opció de ser-hi, històries mínimes que ell convertia amb èpiques amb la seva veu nasal, el seu anglès macarrònic i el seu entusiasme desbordant per la música.

Sempre s’ha etiquetat Jordi Tardà com a crític de rock. És una visió injusta i errònia. A banda de la seva fidelitat al gènere i la seva devoció per The Rolling Stones, li vaig sentir dir que la única música que no li agradava era la de les tunes, i que disfrutava també quan escoltava tant pop com clàssica, tot i que li agradès molt més el rock. Pel Tarda Tardà passaven habitualment pinzellades de blues, soul o folk, i en el seu Dia a dia, rock a rock és on vaig descobrir per exemple en Charlie Parker.

Me’l vaig trobar a l’entrada de Catalunya Ràdio la tarda que vaig anar a recollir unes entrades que em van tocar per un concert d’Aztec Camera. Jo vaig superar la meva timidesa i el vaig saludar; Tardà, molt simpàtic, em va demanar què li semblaven els concerts que emetien (i que jo enregistrava en casettes aconseguint una qualitat avui inacceptable) i em vaig queixar de les cunyes que hi incloïen i que sempre esgarraven la millor cançó; “és el preu que hem de pagar per emetre’ls”, em va contestar.

El darrer cop que el vaig escoltar va ser a una entrevista que li van fer les col·laboradores del també recentment traspassat Joan Barril al Cafè de la República. Continuava amb el seu to joganer i optimista de sempre tot i anar pel seu tercer càncer. La mateixa mala bèstia que s’ha endut primer els ulls i després la vida de la Rosa Novell, la mateixa setmana que ens ha deixat Francisco González Ledesma.

Del Jordi Tardà quedarà un llegat material que ja veurem si sabrem aprofitar. Si haguès un museu del rock a Londres o Nova York els turistes catalans farien cua per poder-hi pagar l’entrada. Aquí, Catalunya Ràdio va preferir emetre un partit de lliga de l’Espanyol (amb tots els meus respectes) que no pas una entrevista en directe amb l’Eric Clapton en un moment en que aquesta llegenda del rock no en concedia cap. I així és com el Tarda Tardà va desaparèixer del dissabte a la tarda. I trigarem molt, penso, en tornar a gaudir d’entrevistes tan fresques, aparentment espontànies i sovint sorprenentment reveladores com les que ell feia a primeres espases del rock (i a continuació comentava per afegir-hi el context i el que els seus interlocutors s’havien callat).

La selecció d’homenatge, necessàriament llarga i incomplerta, inclou sense cap ordre gent que recordo haver escoltat al Tarda Tardà i intenta representar la mena de música i interpretacions que vaig aprendre a apreciar aquelles tardes. Paraula de Stone.

Bon viatge Jordi,
Ivan.

Anuncis

2 thoughts on “Bon viatge, Jordi

  1. M’ha agradat molt l’article. Segur que al Jordi també. El pots enviar a la secció d’algun diari a “cartes del lector”. És plé de bons sentiments.
    D.E.P

  2. Retroenllaç: Charlie Parker | Lo bloc

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s