Bon viatge, Jordi

Aquest inici del 2015 està sent horrible, devastador.

Jordi Tardà al recolzat a un Pinball dels Rolling Stones

Va haver una època en que la tarda del dissabte la passava a la meva habitació, escoltant amb un radiocasette com el Tardà ens explicava (m’explicava) quina era la música que pagava la pena escoltar. Primer, perquè el seus gustos acostumaven a coincidir amb els meus; segon, perquè el seu criteri era punxar coses més enllà dels seus gustos i la selecció acabava sent més que interessant; i tercer, pels seus comentaris que salpebraven la música amb vida: gossip sobre els músics i els seus mànagers, anècdotes de concerts on jo no tenia opció de ser-hi, històries mínimes que ell convertia amb èpiques amb la seva veu nasal, el seu anglès macarrònic i el seu entusiasme desbordant per la música.

Sempre s’ha etiquetat Jordi Tardà com a crític de rock. És una visió injusta i errònia. A banda de la seva fidelitat al gènere i la seva devoció per The Rolling Stones, li vaig sentir dir que la única música que no li agradava era la de les tunes, i que disfrutava també quan escoltava tant pop com clàssica, tot i que li agradès molt més el rock. Pel Tarda Tardà passaven habitualment pinzellades de blues, soul o folk, i en el seu Dia a dia, rock a rock és on vaig descobrir per exemple en Charlie Parker.

Me’l vaig trobar a l’entrada de Catalunya Ràdio la tarda que vaig anar a recollir unes entrades que em van tocar per un concert d’Aztec Camera. Jo vaig superar la meva timidesa i el vaig saludar; Tardà, molt simpàtic, em va demanar què li semblaven els concerts que emetien (i que jo enregistrava en casettes aconseguint una qualitat avui inacceptable) i em vaig queixar de les cunyes que hi incloïen i que sempre esgarraven la millor cançó; “és el preu que hem de pagar per emetre’ls”, em va contestar.

El darrer cop que el vaig escoltar va ser a una entrevista que li van fer les col·laboradores del també recentment traspassat Joan Barril al Cafè de la República. Continuava amb el seu to joganer i optimista de sempre tot i anar pel seu tercer càncer. La mateixa mala bèstia que s’ha endut primer els ulls i després la vida de la Rosa Novell, la mateixa setmana que ens ha deixat Francisco González Ledesma.

Del Jordi Tardà quedarà un llegat material que ja veurem si sabrem aprofitar. Si haguès un museu del rock a Londres o Nova York els turistes catalans farien cua per poder-hi pagar l’entrada. Aquí, Catalunya Ràdio va preferir emetre un partit de lliga de l’Espanyol (amb tots els meus respectes) que no pas una entrevista en directe amb l’Eric Clapton en un moment en que aquesta llegenda del rock no en concedia cap. I així és com el Tarda Tardà va desaparèixer del dissabte a la tarda. I trigarem molt, penso, en tornar a gaudir d’entrevistes tan fresques, aparentment espontànies i sovint sorprenentment reveladores com les que ell feia a primeres espases del rock (i a continuació comentava per afegir-hi el context i el que els seus interlocutors s’havien callat).

La selecció d’homenatge, necessàriament llarga i incomplerta, inclou sense cap ordre gent que recordo haver escoltat al Tarda Tardà i intenta representar la mena de música i interpretacions que vaig aprendre a apreciar aquelles tardes. Paraula de Stone.

Bon viatge Jordi,
Ivan.

Anuncis

Podcasts de Catalunya Ràdio

Avui la recomanació no va d’un disc, sinó de podcasts i de ràdio. Un podcast, pels que encara no ho sabieu, és un clip d’audio que et pots baixar d’internet. Així com jo us dono la tabarra escrivint i vosaltres, si esteu d’humor, em llegiu, hi ha gent que enregistra la seva veu, la de coses que sent pel carrer, o la de la seva música favorita, i la difon per internet.

Catalunya Ràdio

Doncs bé, jo darrerament he començat a escoltar regularment alguns podcasts, i avui us en faig cinc cèntims. De fet, els podcasts es divideixen en dos grans grups, els programes de ràdio que pots descarregar, i els que s’han concebut originalment com podcasts. D’entre els primers, Els viatgers de la gran anaconda és molt recomenable. Programa de viatges, que inclou tant reportatges com entrevistes. Cada programa dura una hora, en la que toquen entre quatre i sis temes. El podeu trobar a la web de Catalunya Ràdio.

A la mateixa web, però canviant d’emisora, podeu trobar la Guia d’Orquestra, en que el professor d’Harmonia del Conservatori del Liceu comenta una de les obres que l’OCB interpreta en els concerts de la setmana que toca. Hi ha una part divulgativa, interessantíssima pels que no sabem i voldriem saber-ne, i una part d’audició, quan posen la peça en qüestió tal qual, interpretada per algú de renom.

Si, en lloc de la clàssica us va la música disco, us recomano La Discoteca. És un quart d’hora (aproximadament) que El Matí de Catalunya Ràdio inclou els divendres cap allà el migdia. Albert Puig i Antoni Basses comenten èxits dels anys 70-90, tant de les cançons en sí com del seu context social i sentimental. Divertit.

I, com no, l’incombustible Jordi Tardà . Continua arrsatrant les erres i pronunciant l’anglès més macarrònic que haureu escoltat mai, les tres hores del programa es podrien reduir a dues, perquè repeteix les coses fins que les aprens de memòria, però li posa salsa i encant a l’actualitat rock com ningú. I, encara més important, la seva selecció acostuma a ser molt encertada, tant per bon gust com per varietat, el que fa de Tarda, Tardà una referència ineludible.

Normalment no puc escoltar la ràdio quan fan aquests programes. O estic treballant i necessito concentració o directament no me’n recordo. En canvi, si m’ho baixo ho puc escoltar mentre viatjo amb el bus o camino pel carrer, per exemple. La qual cosa també em permet descobrir la multitud de sorolls ambientals que pots gaudir a Barcelona. Però això ja és un altre tema. Proper dia, podcasts pròpiament dits.

Salut i sort,
Ivan.

Catalunya Ràdio
Catalunya Música
iCat FM