Dissabte em vaig endur un gran disgust amb la notícia del traspàs del Joan Barril.

No recordo quan el vaig descobrir però si de la gran alegria de poder-lo escoltar gràcies a la independència. La meva, és clar. Els pisets de solter tenen més avantatges a banda del que tothom parla, i un és el de poder escollir l’emisora que vols escoltar. I El Cafè de la República va esdevenir el meu restaurant virtual on sopar o el lloc on fer el te de després.

I els meus vespres, i els de molts altres, van gaudir de la serenor i l’elegància d’un Senyor que es negava a participar del soroll, el sensacionalisme, el continu intercanvi de declaracions buides de contingut i les tècniques innovadores de captar més audiència. El valor de la paraula, la pausada reflexió i un cert distanciament amb l’actualitat, què haurien de ser el mantra del millor periodisme, en el programa de ràdio del Barril esdevenien un oasi que permetia pensar tranquilament en com encarariem l’endemà.

Aquest distànciament, tendre, ple de comprensió amb les misèries dels humans que protagonitzen les notícies, amb un humor molt discret que no arribava a la ironia, el va mantenir en els seus articles a El Periódico. Recordo especialment el goig que em va fer la lectura d’un sobre la condició de pare, tema al que va dedicar algun dels seus llibres.

El darrer cop que vaig baixar-me un podcast de la República va ser per escoltar una entrevista al Jordi Tardà, però en Joan Barril ja era molt malalt i no hi va participar. I a partir d’ara ja només podrem enyorar-lo.

Bon viatge  Senyor Barril,
Ivan.